El disc

Inspirant-se en l'obra de grans creadors com Edgar Allan Poe, Orson Welles i Gaudí, l'enginyer de so Alan Parsons ha desenvolupat una trajectòria musical fonamentada en idees conceptuals amb l'ajuda de participants aliens al seu projecte artístic. Aconseguir aquestes col·laboracions eventuals li era fàcil per la bona reputació professional que havia adquirit treballant amb les últimes cintes enregistrades —i pràcticament abandonades— pels Beatles i, sobretot, per l'espectacularitat sonora que va aconseguir a The dark side of the Moon, dels Pink Floyd. Amb l'àlbum Ammonia Avenue (1984) va aconseguir un dels seus cims artístics, un treball en què reflexiona sobre el progressiu allunyament dels valors espirituals per part d'una societat cada cop més tecnificada. Curiosament, aquesta vegada els mèrits de l'èxit comercial no els va haver de repartir gaire lluny de casa: qui posa la veu en el tema "Don't answer me" és Eric Woolfson, des de sempre el seu soci en el "projecte", a més de lletrista i vocalista ocasional.

El duet de techno-pop format a mitjans dels vuitanta per Jordi Sánchez i Miguel Arjona, OBK, ha recollit una bona colla d'elogis i premis pels videoclips, que van ajudar, també, a impulsar unes vendes reconegudes amb discos d'or i de platí. Després d'uns quants anys de descans, van tornar el 2008 amb un setè disc d'estudi, "Ultimátum".

La vocació de rodamón sempre ha acompanyat Rod Stewart. Quan feia de músic ambulant per Espanya se li va aplicar aquella llei que assenyalava arbitràriament els "mandrosos" i "malfactors" i que va permetre a les autoritats embarcar-lo de retorn cap a la Gran Bretanya. L'experiència marinera més rendible que se li coneix, però, és la que el va portar a travessar l'Atlàntic el 1975, mentre pregonava que estava enamorat d'una actriu sueca, Britt, amb qui se n'anava a viure a Los Angeles. Amb aquest esperit marcat per la versemblança de la temàtica de "Sailing" (una composició de l'escocès Gavin Sutherland) i la seva pròpia realitat aventurera i de conquistador, va incloure el tema en l'àlbum Atlantic crossing. Ah, quin elapé! No faltava en cap festa adolescent. Pot ser que hi tingués alguna cosa a veure el fet que, després d'haver sentit l'enèrgic repertori soul-rock de la cara A del disc, quan posaves l'altra cara, l'ambient ja estava prou escalfat per deixar sonar sense interrupcions aquelles irresistibles balades.

Des de la plorada desaparició de Sau, l'osonenc Pep Sala ha estat hiperactiu treballant en tota mena d'encàrrecs i de reptes musicals: des de la gestió i producció discogràfica fins a la composició d'himnes esportius, sintonies radiofòniques, etc. L'últim disc com a solista el va publicar el 2008, "Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps".

El duet de techno-pop format a mitjans dels vuitanta per Jordi Sánchez i Miguel Arjona, OBK, ha recollit una bona colla d'elogis i premis pels videoclips, que van ajudar, també, a impulsar unes vendes reconegudes amb discos d'or i de platí. Després d'uns quants anys de descans, van tornar el 2008 amb un setè disc d'estudi, "Ultimátum".

Tot i que el seu nom no és dels que cotitzen més en la indústria musical, Paul Carrack ha passat gran part de la carrera jugant a la primera divisió del pop. És aclaparadora la relació d'artistes amb qui ha col·laborat, aportant-hi el seu toc de teclats, la seva treballadíssima veu com a corista o cedint composicions pròpies que tenen la virtut de triomfar en discos aliens: li va passar en l'enèsima reencarnació dels Eagles fa tot just un parell de temporades. Podem llegir el seu nom en els crèdits de gravacions de B. B. King, Eric Clapton, Pretenders, Smiths, Ringo Starr, Elton John, Roxy Music i molts d'altres. Des que va tastar l'èxit amb poc més de vint anys, gràcies a "How long" (1974) —una composició de Carrack que ell mateix cantava en el primer single del grup Ace—, ha anat fent diana en les llistes de manera intermitent. És memorable el seu pas pel grup Squeeze, a començaments dels anys vuitanta, on va deixar una peça majúscula, "Tempted", que va haver de reinterpretar per a la banda sonora de la pel·lícula "Reality bites" una dècada després. La tirada de Carrack cap a Barcelona, on sempre ha trobat el reconeixement i l'admiració dels amants del pop soul d'ulls blaus, s'ha enfortit encara més des que compta amb una banda d'acompanyament formada per músics catalans i que respon a l'enginyós nom de The Macarracks.

El 1975 va ser l'any en què el reggae va esclatar a Europa. Durant aquell estiu Bob Marley havia estat de gira per Anglaterra i d'aquells reveladors concerts en va sortir un disc en directe —"Live!"—, amb la gravació més coneguda de "No, woman, no cry", el tema amb què es va estrenar a les llistes d'èxits britàniques. El món de la música havia quedat hipnotitzat per les cadències mandroses dels ritmes jamaicans i per aquell rastafari esquifit que es comportava com un ésser posseït a l'escenari. Aquesta vegada, l'univers ideat per l'última sensació de la cultura pop s'erigia sobre missatges de rebel·lia i de redempció per als més desafavorits.

A José Mercé el sobrenom li ve de l'època d'escolà de cant a la basílica de la Merced, a Jerez de la Frontera. L'adolescència la va viure de tablao en tablao i viatjant amb la companyia d'Antonio Gades per tot Europa i Amèrica. Mercé ha venut més d'un milió de discos i és un dels cantaors més populars. El seu últim àlbum es titula "Ruido".

Probablement és una de les interpretacions més tristes i tèrboles de Bruce Springsteen i, al mateix temps, una de les més premiades de la seva discografia. La va enregistrar a l'estiu del 1993 atenent la petició que li va fer el director Jonathan Demme. Mesos abans li havia demanat un tema original per a la pel·lícula que estava rodant sobre la marginació a què és sotmès un advocat (Tom Hanks) pel seu entorn laboral quan es descobreix que té sida. El Boss va gravar "Streets of Philadelphia" per a la banda sonora del film tocant ell mateix la guitarra i el baix, i utilitzant sorprenentment un sintetitzador i una caixa de ritmes. Mesos després, el llegendari jazzman Ornette Coleman va col·laborar amb el seu saxo en una versió nova del tema.

Diuen de Luis Eduardo Aute que és un esperit del tot inquiet; una fama ben guanyada —a més de la de seductor de mitja barba—, perquè aquest músic d'ofici ha dedicat tant de temps a compondre com a fer de cineasta, retratista, poeta, articulista, etc. L'última obra publicada per aquest artista multidisciplinari, nascut a Manila i de pare català, és la que tanca la trilogia batejada com a "Auteretratos".

Si algun cop els agafa el 29 de juliol passejant per Michigan (EUA), sàpiguen que celebren el dia dels Four Tops per decret governamental. Aquelles quatre veus que han escrit pàgines glorioses del soul es van reunir per primera vegada el 1956. Després de bastants anys de funcionar sense nord, van poder encarrilar la seva carrera quan van fitxar per la factoria Motown, que els va llançar com una rèplica masculina del seu grup femení més venedor, les Supremes. El mànager dels Beatles, Brian Epstein, va promoure personalment els seus primers concerts a Anglaterra el 1966, l'any de la publicació de "Reach out I'll be there". La gravació, que incloïa una instrumentació molt revolucionària per a l'època (flautes, oboès, percussió àrab...), destacava pel dramatisme que desprenia la veu solista de Stubbs. Aquella interpretació va impressionar de petit el cantautor Billy Bragg, i vint anys després la va voler immortalitzar en el tema "Levi Stubb's tears".

En aquest país, a principis dels seixanta tot era força gris..., a excepció de les tonades d'uns quants músics catalans que buscaven transferir als seus xous el colorisme de l'efervescent pop britànic. Els nostres herois, Sírex, Mustang, Salvajes i Diablos, ja fa anys que van superar les rivalitats estilístiques d'aleshores per aplegar-se al voltant de la mateixa passió que llavors els enfrontava: la música pop.

Tenien tanta confiança en el potencial artístic de la nena, que no van dubtar a hipotecar la casa per poder assumir les despeses de gravació del seu primer disc. I és que els pares de Céline Dion també van ser els primers que van impulsar la seva vocació deixant-la cantar en públic al pub del poble quan tenia cinc anys. Amb aquest ritme, amb tan sols quinze es va convertir en el primer artista canadenc que aconseguia un disc d'or a França. Esperonada per una popularitat que ja traspassava les fronteres canadenques, va decidir fer una inversió ferma en la carrera cap a l'èxit. En el seu cas, a més d'un canvi d'idioma en les gravacions, això també va comportar una restauració estètica radical. No hi va faltar ni una dentadura nova, després que una publicació satírica fes broma del seu aspecte citant-la com a Canina Dion. El talent natural i una voluntat de ferro li han fet vendre més cent milions de discos. A "Falling into you" (1996) hi havia l'encaramel·lada balada "Because you loved me", escrita per la cantautora californiana Diane Warren pensant en el seu progenitor.

La Sofia, la Nicole i la Lulú són Divinas, el trio que, inspirant-se en les Andrews Sisters, ha tornat a l'actualitat l'època daurada del swing.

Una de les formacions de jazz catalanes més consolidades, La Vella Dixieland, estan a punt de celebrar el 30è aniversari amb veu nova al capdavant, la d'Esther Ovejero.

Anthony Newley no és un personatge gaire conegut a casa nostra. Aquí ens sona més el nom de Joan Collins (¿recorden la sèrie "Dinastia"?), amb qui estava casat aquest músic i actor quan va compondre "Feeling good". En les primeres entrevistes que li feien, David Bowie el solia citar com una de les seves principals influències. Després d'aconseguir certa popularitat com a cantant a finals de la dècada dels cinquanta, Newley es va dedicar a la composició. Juntament amb Leslie Bricusse va firmar un bon grapat de temes d'èxit, entre els quals hi ha "Goldfinger", d'un film de James Bond. El crèdit que tenia aquest tàndem va fer que el mateix any que van enllestir "Feeling good" (1965) per a una comèdia musical, el tema l'enregistressin immediatament mitja dotzena d'intèrprets del nivell de Sammy Davis Jr., Julie London i Nina Simone, que el va convertir en tot un estàndard del gènere. Amb el pas del temps l'han anat recreant moltes altres veus des d'òptiques ben diferents: Michael Bublé amb ortodòxia de crooner, els britànics Muse en l'àmbit del rock alternatiu, la vocalista Mary J. Blige amb un filtre de rap, etc.
Com a bon creatiu i somiador, Pau Donés va decidir reinventar-se en veure que Jarabe de Palo, amb qui va aconseguir la fama, començava a tenir un regust reiteratiu. Aquests últims mesos ha llançat una imatge irònicament retro de la banda amb la reescriptura dels seus èxits sota el nom d'Orquesta Reciclando.

La Sofia, la Nicole i la Lulú són Divinas, el trio que, inspirant-se en les Andrews Sisters, ha tornat a l'actualitat l'època daurada del swing.

Una de les formacions de jazz catalanes més consolidades, La Vella Dixieland, està a punt de celebrar el 30è aniversari amb veu nova al capdavant, la d'Esther Ovejero.

Quan Elvis Presley, "El Rei", rodava la seva primera pel·lícula, va córrer la veu entre els seus seguidors que es moria en la seqüència final. Davant de les possibles conseqüències econòmiques desfavorables que podia tenir aquest desenllaç no desitjat pels fans, la productora va decidir rodar un final alternatiu... per si de cas. La pel·lícula, que inicialment s'havia de titular "The Reno brothers", es va acabar dient "Love me tender", i al cap d'una setmana d'estrenar-se, a la tardor del 1956, ja havia amortitzat en taquilla el milió de dòlars que havia costat. Pel camí, Elvis va debutar en el xou televisiu d'Ed Sullivan, on va interpretar aquesta entendridora balada. El van veure 54 milions de persones (un de cada tres nord-americans!) i l'endemà es van exhaurir totes les còpies d'aquest single a les botigues. I això que les càmeres del programa van enfocar el cantant en tot moment de cintura cap amunt. Ni tan sols va fer falta recórrer al seu moviment de malucs perquè Sullivan li demanés que tornés a participar en el programa al cap d'un mes.

En l'última edició dels Premis de la Música van premiar la feina que ha fet Marina Rossell per la defensa i la renovació del cançoner tradicional català durant els seus trenta-tres anys d'activitat discogràfica. L'última entrega musical de la cantautora recull el recital que va oferir l'11 de setembre del 2008 al Liceu.

En aquest taulell musical, la reina del rock és negra. Que Tina Turner hagi estat uns quants anys retirada dels escenaris no vol dir que hagi abdicat en favor d'una monarca més jove, rossa i atlètica. És ben probable que últimament no hagi estat per gaires mandangues ni vindicacions. El fet és que ja són setanta anys de veu rasposa (ningú brama con ella!), de milers d'escenaris sacsejats amb nervi i de dotzenes d'assecadors cremats per donar forma a una cabellera antològica. ¿Quanta gent pot dir que han posat el seu nom a una autopista? Doncs ella la té a Tennessee. Tina Turner va acomiadar la dècada dels vuitanta amb l'àlbum Foreign affair, que incloïa "The best", una peça que ha esdevingut himne en tot tipus de competicions esportives... i en campanyes presidencials. Una última curiositat per a iniciats: el saxo original el bufava Edward Winter, el germà albí del "guitar hero", anomenat Johnny.

Lorena va guanyar l'edició 2006 d'"Operación Triunfo". Aquesta lleidatana de 23 anys ja era tota una veterana dels concursos quan es va presentar a l'acadèmia de cant televisiu. Des de ben menuda ha tingut prou empenta per atrevir-se a reptar els escenaris puntuables i, sobretot, per triomfar de valent si es tractava del camp de la copla. Ha publicat dos àlbums; l'últim, "De película".

"Plou i fa sol" es va publicar a la primavera del 2001 i va ser l'últim disc d'estudi dels Sopa de Cabra. Sis mesos abans, la banda havia anunciat que es dissolia, després de quinze anys de recorregut i més de cinc-cents concerts. Diverses cançons del disc parlen de la força necessària per començar camins mai recorreguts, del desig de lluitar per un futur incert però esperançador... En destaca una que arrenca amb la dolçor d'un quartet de corda i que progressivament va agafant un to de gran càrrega èpica: "Els teus somnis". L'aparició d'aquell disc va coincidir amb l'inici de la gira de comiat dels Sopa de Cabra, el grup gironí més enyorat del rock català. L'emotivitat d'aquells dies d'adéus a flor de pell va quedar atrapada en el testimonial "Bona nit, malparits!"

Nour és el nom àrab —vol dir "llum"— d'un grup multiètnic impulsat per Yacine Belahcene. Formats a Barcelona el 2005, acaben de publicar el segon treball, titulat "En blanc". L'experimentació marca el rumb d'aquests músics, que tan aviat fusionen ritmes subsaharians amb l'electrònica com barregen violins orientals amb patrons estilístics propis del hip-hop.

Deia Manuel Vázquez Montalbán que el bolero cal tenir-lo més en la memòria que en el cor. Adorava aquest gènere musical que, segons va escriure, aconseguia resoldre en pocs versos les elevades reflexions d'una obra del nivell narratiu de "L'ofici de viure", de Pavese. I de l'ofici de compondre'ls, el mexicà Armando Manzanero n'ha estat un dels últims grans mestres. Des dels 15 anys que es guanyava la vida acompanyant al piano veus consagrades (Lucho Gatica) i escrivint èxits per als grans de l'època (Bobby Capó), fins que un bon dia es va decidir a defensar-los amb el seu personalíssim fil de veu. Si es fes un sufragi per triar les partitures més sospirades de l'immens cançoner de Manzanero, sempre trobaríem en una posició destacada aquest cant a la generositat infinita: "Contigo aprendí".

Lucrecia es va enamorar de Barcelona en un dels seus viatges amb l'orquestra cubana Anacaona. Ja instal·lada a la capital catalana, aquesta alumna avantatjada de cant d'Isolina Carrillo (autora de la coneguda "Dos gardenias") enregistra el seu primer disc dedicat als boleros a mitjans dels noranta. El 2009 ha publicat "Álbum de Cuba", un recull del repertori clàssic de l'illa en què l'ha acompanyat una big band i hi ha col·laborat Andy García.

Paul Anka va escriure la lletra de "My way" pensant en la força d'unes imatges que tan sols algú com Frank Sinatra podia fer seves i del tot creïbles. Anka havia obtingut els drets d'adaptació de la partitura original de Claude François ("Comme d'habitude") durant unes vacances a França. La idea de cedir-la a Frankie va sorgir després d'un sopar a Florida en què "La Veu" li va dir que estava "fart del negoci" i que ho deixava. Partint d'aquesta confessió de l'amic que vol engegar-ho tot a rodar, va capgirar de manera magistral l'argument original, que retratava la relació d'una parella atrapada per la rutina, i el va canviar pel missatge altiu que tots coneixem. Un home planta cara a la mort després d'una vida intensa en què ha fet pràcticament tot el que li ha vingut de gust i en què, per tant, també ha après a encaixar els cops amb orgull. Sinatra la va enregistrar el desembre del 1968, juntament amb altres composicions firmades pels Beatles, Paul Simon o Brel.

El cançoner de Quico Pi de la Serra ha viatjat amb naturalitat pel jazz, la chanson, els ritmes brasilers i el blues des del 1962. Actualment recupera part del seu repertori clàssic sota el nom de QuiCol·labora i amb l'acompanyament d'Amadeu Casas i Joan Pau Cumellas.

La Cobla Orquestra Montgrins va celebrar el 2009 el 125è aniversari. Entre altres distincions, va obtenir la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Música.

Quan van enregistrar l'elapé "Rumours" (1977), la tensió entre els components de Fleetwood Mac era considerable. Les dues parelles sentimentals de la banda s'estaven tirant els plats pel cap: John i Christine s'acabaven de separar i els rumors ja apuntaven a la imminent trencadissa entre Stevie i Lindsay. Aquesta dinàmica de constants turbulències internes ha acompanyat sempre la banda, batejada amb el nom del seu bateria, Mike Fleetwood. De fet, ell i el baixista John McVie són els dos únics que han mantingut el tipus en totes les reencarnacions de la banda des del 1967, quan van començar fent blues de la vella escola. Als setanta van fer un gir estilístic cap al rock suau, propiciat per les desercions sobtades dels membres originals. De "Rumours" en van sortir una bona colla de singles d'èxit; "Don't stop" n'és un. Bill Clinton el va fer servir d'himne en la seva primera campanya presidencial.

Xazzar, septet barceloní guanyador del concurs de maquetes Sona 9 del 2006, han publicat enguany el segon disc: "Històries desencantades".

Txell Sust és una de les nostres veus més versàtils. Bregada en desenes d'aventures que van des del jazz fins al dance-pop, ja fa uns quants anys que acompanya Alejandro Sanz en les seves gires. L'últim disc en solitari que ha publicat és "Ciudadana universal".

"Heroes" és un dels cims antològics del rock experimental sorgit de l'estada de David Bowie a Berlín. Angoixat per la vida a Los Angeles, el 1976 va decidir tornar a Europa per capbussar-se en l'avantguardisme que flotava en l'ambient artístic de la capital alemanya. Allà va començar a col·laborar amb Brian Eno, un músic bolcat en l'experimentació sonora, i amb Robert Fripp, que havia estat tres anys inactiu després de dissoldre's els King Crimson. El retorn d'aquest últim als estudis va resultar mític gràcies al punyent rascat de guitarra que ens va regalar en la gravació del tema "Heroes", que va donar nom a un àlbum amb molt contingut instrumental. Memorable també Bowie brodant una interpretació que començava pràcticament en to narratiu per culminar amb una escalada vocal de fort dramatisme expressiu. De la cançó se'n van publicar també una versió en francès i una en alemany.

Aviat farà deu anys del debut discogràfic dels Mishima, amb "Lipstick traces". L'evolució musical d'aquesta formació catalana ha anat tendint cap a unes formes musicals que, basant-se en el rock acústic d'arrels americanes, construeix un univers de petites històries plenes de detalls i amb molta càrrega personal. El seu últim disc es titula "Set tota la vida".

No és fàcil imaginar-se Bette Midler en un paper dramàtic. De fet, si no s'ha vist la pel·lícula "La rosa", el més lògic és pensar que aquesta artista hawaiana s'ha dedicat sempre a les comèdies televisives i als xous de varietats de Broadway. Però, alerta, la divina Miss Midler va viure el seu moment gloriós d'actriu revelació fent un paperàs en aquesta pel·lícula inspirada vagament en l'existència de Janis Joplin. L'èxit de taquilla va anar acompanyat d'una banda sonora dirigida per Paul A. Rothchild, que havia produït el disc pòstum de Janis, "Pearl", i pràcticament tota l'obra de The Doors. Tot i que la banda que acompanya Bette al disc és la mateixa que uns anys abans havia passat a la història per haver enregistrat "Rock'n'roll animal", de Lou Reed, el tema estrella del film és una balada ben poc explosiva.

La cantautora vallesana Bikimel (Vicky de Clascà) va arribar l'any 2007 a la final del concurs Sona 9 juntament amb el grup Manel i... no van guanyar ni l'una ni els altres. Ara bé, la jugada de la fulgurant popularitat obtinguda pels Manel es podria repetir amb l'esperat debut discogràfic de Bikimel. De moment s'ha estrenat amb un disc d'homenatge a Sau.

Giacomo Puccini va morir deixant l'última partitura a mitges. Tot i així, l'òpera "Turandot" es va estrenar mesos després, el 1926, a la Scala de Milà i li va tocar al tenor Miguel Fleta —un jove d'Albalat de Cinca (Osca)— fer el paper del príncep Calaf i interpretar una de les àries més populars de la història, "Nessun dorma". El llibret de l'obra es basa en la vida de la malvada Turandot, una princesa xinesa que decapita els seus pretendents si no encerten la prova de les tres endevinalles a què els sotmet. Tan sols un personatge misteriós aconsegueix capgirar les intencions de la pèrfida princesa, que, impressionada, mobilitza tot Pequín en l'intent d'esbrinar la identitat del príncep desafiador. Aquesta partitura acostumava a tancar les actuacions de Pavarotti, que també la va interpretar en la seva última i inoblidable aparició pública, durant la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'hivern de Torí.

El jove tenor sabadellenc Xavier Martínez va començar els estudis de Cant al Conservatori Isaac Albéniz de Girona. L'any 2003 va debutar en la programació infantil del Gran Teatre del Liceu interpretant Tamino a "La pequeña flauta mágica".

Sintonia de La Marató / Emsemble Taller de Músics - "Sintonia LA MARATÓ"