"El que menys m'agrada és haver de punxar-me insulina"
Èric Moreno 9 anys. Aquest estiu va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1. El fet que el seu pare, José Luis, també en tingués des de petit els va fer detectar ràpidament els símptomes i evitar l'habitual ingrés hospitalari quan hi ha un debut
Èric Moreno
9 anys. Aquest estiu va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1. El fet que el seu pare, José Luis, també en tingués des de petit els va fer detectar ràpidament els símptomes i evitar l'habitual ingrés hospitalari quan hi ha un debut. Espavilat i molt responsable, l'Èric es fa els controls, es punxa la insulina tot sol i sap com reaccionar davant d'una baixada de sucre. Això li ha permès continuar fent les seves activitats diàries amb normalitat i practicar el seu esport preferit, l'handbol.
L'experiència del José Luis:
L'Èric feia una setmana que tenia molta set i anava amb molta freqüència al lavabo. Inclús una de les nits va fer-se pipí al llit, cosa gens habitual en ell. Era juliol i feia molta calor, l'Èric feia vida normal (casal, piscina...) i no es trobava malament. Tot i això, ens va semblar que quelcom no era del tot normal. Un matí en dejú li vaig fer un control de glucèmia amb el meu aparell mediador ja que jo sóc diabètic des de petit. El resultat obtingut era prou clar, 188 mg/dL, i a l'hospital de Granollers ens van confirmar el que ja sospitàvem: l'Èric feia el debut en diabetis.
La primera reacció va ser d'incredulitat i de no voler acceptar-ho. Ens va caure el món a sobre, però davant de l'Èric no podia exterioritzar el que sentia, no volia que em veiés afectat. Vaig haver de fer el cor fort i vaig treure aquesta positivitat que tenim les persones davant l'adversitat.
Van ingressar-lo a urgències i li van fer analítiques. Tot i que el valors de sucre en sang dels últims tres mesos (glicada) eren elevats, no havia arribat a fer cetoacidosi (descompensació provocada per la falta d'insulina). Això, unit al meu coneixement de la malaltia, va permetre que donessin d'alta l'Èric sense haver de passar per un ingrés hospitalari. Només calia fer seguiments a consultes externes per veure com anaven els controls.
Tenim la sort que l'Èric és un nen molt espavilat i responsable. És conscient de la seva malaltia i és ell qui es fa les glucèmies i qui es punxa la insulina. Sap com reaccionar davant una hipoglucèmia i fa les mateixes activitats que duia a terme abans de ser diabètic. Juga a handbol al BM Granollers des de P5 i és un apassionat de l'esport.
Per nosaltres resulta difícil imaginar com deu ser l'arribada de la malaltia a una llar on no hi ha gaire o gens coneixement sobre la diabetis. Per les famílies que reben la notícia que un dels infants de la casa ha fet el debut diabètic els aconsellaríem que segueixin les indicacions dels especialistes, que acceptin que serà un malalt crònic i que li inculquin el sentit de la responsabilitat, sense sobreprotegir-lo ni tractar-lo diferent.
La Marató ha de servir per continuar avançant en la millora de les pràctiques rutinàries dels diabètics. I, per descomptat, seria fantàstic que la investigació permetés algun dia no gaire llunyà la cura de la malaltia.
L'experiència de l' Èric:
Tot i que m'he de fer controls durant el dia per comprovar els meus nivells de glucosa en sang i m'he de punxar insulina, segueixo fent les mateixes activitats que abans, tant a l'escola com a casa o entrenant. El que menys m'agrada de la diabetis és haver de punxar-me insulina, però sé que si no ho faig em trobaré malament i ja m'hi vaig acostumant.
Tant els amics de l'escola com els d'handbol han mostrat curiositat pel fet de veure com m'analitzo, em punxo i poso la goteta de sang a la tira. Em pregunten per què m'ho faig i jo els ho explico. Aprofito sempre el moment abans de sortir al pati per fer-me els controls i hi ha companys de classe que es queden amb mi per veure com ho faig i s'interessen per quin valor surt.
9 anys. Aquest estiu va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1. El fet que el seu pare, José Luis, també en tingués des de petit els va fer detectar ràpidament els símptomes i evitar l'habitual ingrés hospitalari quan hi ha un debut. Espavilat i molt responsable, l'Èric es fa els controls, es punxa la insulina tot sol i sap com reaccionar davant d'una baixada de sucre. Això li ha permès continuar fent les seves activitats diàries amb normalitat i practicar el seu esport preferit, l'handbol.
L'experiència del José Luis:
L'Èric feia una setmana que tenia molta set i anava amb molta freqüència al lavabo. Inclús una de les nits va fer-se pipí al llit, cosa gens habitual en ell. Era juliol i feia molta calor, l'Èric feia vida normal (casal, piscina...) i no es trobava malament. Tot i això, ens va semblar que quelcom no era del tot normal. Un matí en dejú li vaig fer un control de glucèmia amb el meu aparell mediador ja que jo sóc diabètic des de petit. El resultat obtingut era prou clar, 188 mg/dL, i a l'hospital de Granollers ens van confirmar el que ja sospitàvem: l'Èric feia el debut en diabetis.
La primera reacció va ser d'incredulitat i de no voler acceptar-ho. Ens va caure el món a sobre, però davant de l'Èric no podia exterioritzar el que sentia, no volia que em veiés afectat. Vaig haver de fer el cor fort i vaig treure aquesta positivitat que tenim les persones davant l'adversitat.
Van ingressar-lo a urgències i li van fer analítiques. Tot i que el valors de sucre en sang dels últims tres mesos (glicada) eren elevats, no havia arribat a fer cetoacidosi (descompensació provocada per la falta d'insulina). Això, unit al meu coneixement de la malaltia, va permetre que donessin d'alta l'Èric sense haver de passar per un ingrés hospitalari. Només calia fer seguiments a consultes externes per veure com anaven els controls.
Tenim la sort que l'Èric és un nen molt espavilat i responsable. És conscient de la seva malaltia i és ell qui es fa les glucèmies i qui es punxa la insulina. Sap com reaccionar davant una hipoglucèmia i fa les mateixes activitats que duia a terme abans de ser diabètic. Juga a handbol al BM Granollers des de P5 i és un apassionat de l'esport.
Per nosaltres resulta difícil imaginar com deu ser l'arribada de la malaltia a una llar on no hi ha gaire o gens coneixement sobre la diabetis. Per les famílies que reben la notícia que un dels infants de la casa ha fet el debut diabètic els aconsellaríem que segueixin les indicacions dels especialistes, que acceptin que serà un malalt crònic i que li inculquin el sentit de la responsabilitat, sense sobreprotegir-lo ni tractar-lo diferent.
La Marató ha de servir per continuar avançant en la millora de les pràctiques rutinàries dels diabètics. I, per descomptat, seria fantàstic que la investigació permetés algun dia no gaire llunyà la cura de la malaltia.
L'experiència de l' Èric:
Tot i que m'he de fer controls durant el dia per comprovar els meus nivells de glucosa en sang i m'he de punxar insulina, segueixo fent les mateixes activitats que abans, tant a l'escola com a casa o entrenant. El que menys m'agrada de la diabetis és haver de punxar-me insulina, però sé que si no ho faig em trobaré malament i ja m'hi vaig acostumant.
Tant els amics de l'escola com els d'handbol han mostrat curiositat pel fet de veure com m'analitzo, em punxo i poso la goteta de sang a la tira. Em pregunten per què m'ho faig i jo els ho explico. Aprofito sempre el moment abans de sortir al pati per fer-me els controls i hi ha companys de classe que es queden amb mi per veure com ho faig i s'interessen per quin valor surt.
