"La diabetis encara té massa interrogants, i aquests podrien ser la clau de la desitjada cura"
Roger Vidal 19 anys. El 2010 va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1, gràcies a les sospites de la família, perquè la mare també té aquesta malaltia
Roger Vidal
19 anys. El 2010 va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1, gràcies a les sospites de la família, perquè la mare també té aquesta malaltia. La seva família li ha facilitat en gran mesura l'acceptació i comprensió de la diabetis ja que hi està molt involucrada, assisteix a xerrades, treballa a diverses associacions i organitza activitats. El dia a dia del Roger implica repetides punxades al dit per controlar els nivells de glucosa i injeccions d'insulina abans de cada àpat. Aquests controls, explica, li han fet perdre una part important de la seva autonomia.
Tot va començar amb els símptomes típics de la diabetis, bevia molta aigua i tenia ganes d'orinar en tot moment. El coneixement previ de la malaltia per part dels meus pares va fer que comencessin a sospitar. El dia en què ho vam confirmar tenia visita al metge i, durant l'espera perquè m'atenguessin, vaig beure una ampolla d'aigua sencera en un minut. El meu pare no va dubtar a demanar-li al metge que em punxés el dit i, efectivament, vam comprovar que em marcava 560mg/dl i vam anar directes a l'hospital.
Quan em vaig assabentar del diagnòstic vaig tenir una reacció estranyament calmada. Estava una mica preocupat i espantat perquè no volia amoïnar la meva mare, ja que ella sentia remordiments pel fet que hagués heretat d'ella aquesta malaltia. Jo sabia que em queia al damunt una cosa molt grossa, però no sabia fins a quin punt em podia canviar la vida.
Faig un tractament amb insulina i això implica repetides punxades al dit per fer-me glucèmies durant el dia i injectar-me insulina subcutàniament cada cop que vull menjar. Aquest ha estat un dels canvis més importants ja que, a més, molts cops implica fer-ho davant de gent o en situacions incòmodes, per exemple caminant pel carrer. També he d'anar sempre preparat amb productes d'alt contingut de sucre d'absorció ràpida, com sucs i fruita, per tal d'actuar quan necessiti recuperar els nivells normals. Per tant, depenc de la insulina, el mesurador i algun aliment. He perdut una part d'independència de la meva vida en un moment que el que faig és buscar més autonomia per a mi.
La família ha tingut un paper molt important en la meva malaltia. Tenir uns pares que ja estan habituats a una malaltia crònica com aquesta m'ha facilitat en gran mesura la seva acceptació i comprensió. Al principi tenia força discussions amb la meva mare sobre com dur el tractament, ja que la diabetis pot afectar de manera diferent segons la persona. Ara, però, cada un porta la malaltia a la seva manera. Tota la família està molt involucrada, assistim a xerrades, treballem en diverses associacions per a persones amb diabetis i organitzem activitats. Sense el seu recolzament crec que m'hauria estat difícil estar tan bé com ara.
Recomano a una persona que acabi de ser diagnosticada de diabetis que no s'espanti ni es preocupi. Els començaments sempre són difícils i hi ha massa informació per assimilar. No obstant, amb el temps tot millora i comences a conèixer com actua la malaltia sobre tu mateix. És important saber conviure amb ella, no rendir-se mai i saber que depèn de tu tenir uns bons controls. Pots fer el que et proposis i no pots deixar que la diabetis sigui un impediment o et limiti.
La diabetis és una malaltia que encara té massa interrogants i molts d'aquests interrogants podrien ser la clau de la desitjada cura. Espero que La Marató serveixi per aprofundir en aquests interrogants.
19 anys. El 2010 va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1, gràcies a les sospites de la família, perquè la mare també té aquesta malaltia. La seva família li ha facilitat en gran mesura l'acceptació i comprensió de la diabetis ja que hi està molt involucrada, assisteix a xerrades, treballa a diverses associacions i organitza activitats. El dia a dia del Roger implica repetides punxades al dit per controlar els nivells de glucosa i injeccions d'insulina abans de cada àpat. Aquests controls, explica, li han fet perdre una part important de la seva autonomia.
Tot va començar amb els símptomes típics de la diabetis, bevia molta aigua i tenia ganes d'orinar en tot moment. El coneixement previ de la malaltia per part dels meus pares va fer que comencessin a sospitar. El dia en què ho vam confirmar tenia visita al metge i, durant l'espera perquè m'atenguessin, vaig beure una ampolla d'aigua sencera en un minut. El meu pare no va dubtar a demanar-li al metge que em punxés el dit i, efectivament, vam comprovar que em marcava 560mg/dl i vam anar directes a l'hospital.
Quan em vaig assabentar del diagnòstic vaig tenir una reacció estranyament calmada. Estava una mica preocupat i espantat perquè no volia amoïnar la meva mare, ja que ella sentia remordiments pel fet que hagués heretat d'ella aquesta malaltia. Jo sabia que em queia al damunt una cosa molt grossa, però no sabia fins a quin punt em podia canviar la vida.
Faig un tractament amb insulina i això implica repetides punxades al dit per fer-me glucèmies durant el dia i injectar-me insulina subcutàniament cada cop que vull menjar. Aquest ha estat un dels canvis més importants ja que, a més, molts cops implica fer-ho davant de gent o en situacions incòmodes, per exemple caminant pel carrer. També he d'anar sempre preparat amb productes d'alt contingut de sucre d'absorció ràpida, com sucs i fruita, per tal d'actuar quan necessiti recuperar els nivells normals. Per tant, depenc de la insulina, el mesurador i algun aliment. He perdut una part d'independència de la meva vida en un moment que el que faig és buscar més autonomia per a mi.
La família ha tingut un paper molt important en la meva malaltia. Tenir uns pares que ja estan habituats a una malaltia crònica com aquesta m'ha facilitat en gran mesura la seva acceptació i comprensió. Al principi tenia força discussions amb la meva mare sobre com dur el tractament, ja que la diabetis pot afectar de manera diferent segons la persona. Ara, però, cada un porta la malaltia a la seva manera. Tota la família està molt involucrada, assistim a xerrades, treballem en diverses associacions per a persones amb diabetis i organitzem activitats. Sense el seu recolzament crec que m'hauria estat difícil estar tan bé com ara.
Recomano a una persona que acabi de ser diagnosticada de diabetis que no s'espanti ni es preocupi. Els començaments sempre són difícils i hi ha massa informació per assimilar. No obstant, amb el temps tot millora i comences a conèixer com actua la malaltia sobre tu mateix. És important saber conviure amb ella, no rendir-se mai i saber que depèn de tu tenir uns bons controls. Pots fer el que et proposis i no pots deixar que la diabetis sigui un impediment o et limiti.
La diabetis és una malaltia que encara té massa interrogants i molts d'aquests interrogants podrien ser la clau de la desitjada cura. Espero que La Marató serveixi per aprofundir en aquests interrogants.
