Samanta Randos: la lluita desigual d'una mare soltera contra un fons voltor per salvar casa seva (i la de tots)
La Samanta ha experimentat el cruel mecanisme que activa un gran tenidor quan et vol expulsar del pis i s'aprofita de la teva vulnerabilitat. Durant tres anys, aquesta jove ha fet de l'estafa de què ha estat víctima el motor de la seva lluita per l'habitatge
Txell Feixas Torras
Periodista de la secció d'Internacional dels Serveis Informatius de TV3
@txellfeixasLa Samanta Randos no s'hauria imaginat mai que independitzar-se amb un fill de mesos es convertiria en un malson molt llarg. Tot començava en plena pandèmia, quan aquesta jove buscava una casa on anar a viure amb el seu nadó. Sent mare soltera i amb una feina de mitja jornada, se li tancaven totes les portes. Totes menys una, que acabaria sent una estafa: va pagar l'entrada i el lloguer per un pis que, en realitat, estava ocupant.
"No ens en vam adonar, que ens estaven enganyant. Venia tot preparat, [l'home] portava les claus, ens va ensenyar el pis amb normalitat, va posar el codi de l'alarma. O sigui, ningú s'imaginaria que ens estaven enganyant", justifica la Samanta.
Però per si no n'hi hagués prou, la Samanta descobria que el propietari del seu pis era una filial de Blackstone, un dels fons voltor més importants del món i amb més presència a Catalunya i a l'estat espanyol. Un gran tenidor sense rostre que començaria a exercir una pressió creixent per fer-la fora. Notes sota la porta, missatges de WhatsApp, trucades a totes hores. Fins que va arribar un punt que la van amenaçar amb allò que més estima: "Me'n recordo d'una trucada que em va fer plorar molt. Em van insinuar que si arribava un desnonament, podien trucar als serveis socials, intervenir i prendre'm el nen. I allà va ser quan vaig dir 'fins aquí'. Llavors va començar la meva lluita contra ells".
Em van insinuar que si arribava un desnonament, podien trucar als serveis socials, intervenir i prendre'm el nen. I allà va ser quan vaig dir 'fins aquí'."
Per lliurar la seva batalla, la Samanta tenia bons companys de viatge: la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Sindicat d'Habitatge de la Verneda i el Besòs. De fet, va ser la PAH qui la va advertir que tenia dret a reclamar un lloguer social, un mecanisme per facilitar pisos assequibles a col·lectius amb dificultats. El seu cas complia els requisits bàsics: el propietari és un gran tenidor i ella està reconeguda com a persona vulnerable. Ho recollia la llei 24-2015, una de les grans victòries dels moviments socials per l'habitatge. Però era habitual que els propietaris se la saltessin, ja que no contemplava penes davant d'incompliments.
Enmig de tanta indefensió, la Samanta protagonitzaria el seu particular David contra Goliat portant el fons voltor més poderós al banc dels acusats: "Jo em vaig encoratjar, perquè els estava dient: Ah, sí? Tu m'estàs fotent a mi, doncs ara prepara't, perquè jo aniré contra vosaltres'. Aquesta demanda em va fer gran. Vaig començar a organitzar accions, vaig començar a protestar." Actuacions en forma d'assessorament a persones amb problemes d'habitatge, de participació en assemblees de moviments socials, de manifestacions i de convocatòries per aturar desnonaments. "Això no ho veu la gent, però nosaltres treballem tot el dia. Ja no només és el meu cas, jo en segueixo d'altres. Ajudo persones que arriben plorant, que arriben fatal. Tu les has de consolar i animar, perquè no saps què tenen al cap ni què poden fer." Afectades com la Pepa, una senyora gran a qui una altra empresa, també vinculada a Blackstone, li oferia diners perquè marxés. Ho feia poc després que se li morís el marit.
No són pocs els casos similars al barri on viu la Samanta, el del Besòs i el Maresme. Tradicionalment, aquesta zona de Barcelona havia estat residència de famílies de classe treballadora. Però la crisi econòmica i hipotecària que es va iniciar el 2008 va convertir fons d'inversió i bancs en propietaris de molts pisos buits. Mentrestant, al voltant de blocs populars s'hi multipliquen edificis de luxe. Els carrers més pobres de Barcelona limiten amb alguns dels més cars de la capital. Fins i tot hi ha pisos turístics. Però accedir a un sostre digne s'ha convertit en un problema transversal, no només de les àrees més vulnerables. Els desnonaments -o els intents de desnonament- no s'aturen. De vegades, casos mediàtics com el de la Casa Orsola esdevenen un símbol de resistència popular i tenen un bon final per a les veïnes. Però la majoria s'executen de manera silenciosa, sense focus mediàtic. De fet, Catalunya continua liderant el rànquing d'expulsions de tot l'Estat. Aquí se n'ordena una de cada quatre; gran part a la província de Barcelona. Gairebé tots els llançaments estan vinculats a la impossibilitat de pagar uns lloguers disparats. Accions que desencadenen una espiral de conseqüències encara més greus, entre les quals hi ha el degoteig de suïcidis vinculats al trauma de les víctimes del sistema. I és que gairebé totes les persones en risc de desnonament presenten problemes de salut mental.
De vegades, casos mediàtics com el de la Casa Orsola esdevenen un símbol de resistència popular i tenen un bon final per a les veïnes. Però la majoria s'executen de manera silenciosa, sense focus mediàtic.
Com tantes veïnes amenaçades de quedar-se a la intempèrie, la Samanta s'ha hagut de medicar per trobar forces a l'hora de despertar-se i continuar lluitant. El mateix dia que l'acompanyàvem a una convocatòria per impedir l'expulsió d'una família al seu barri, dues germanes es treien la vida hores abans que les fessin fora de casa. Fins i tot les Nacions Unides han advertit que aquests grans tenidors podrien estar vulnerant els drets humans. "Els fons voltor maten", denuncia el conjunt de moviments socials, que parla no pas de morts, sinó d'assassinats.
En aquest context, enfrontar-se a aquest entramat d'empreses i sobreviure a les seves estratègies no és fàcil. Els gegants immobiliaris saben com aprofitar-se de la vulnerabilitat de ciutadanes que, com la Samanta, conviuen enmig de molta pressió i situacions personals delicades. I la llei sovint els empara. Després de la gravació, a finals de l'any passat, el Tribunal Constitucional declarava nul·la la part de la llei catalana que obligava els grans tenidors a fer un lloguer social als col·lectius vulnerables. El TC argumentava que l'anomenada llei 24-2015 envaïa competències de l'Estat, i així perpetuava la impunitat absoluta dels Goliats immobiliaris. A peu de carrer, però, cada vegada són més els que no accepten continuar fent política de casino amb els habitatges. És qüestió, ho saben bé, de vida o mort.
