Ester Bonal: "Tot el que les arts aportaran als seus fills i filles és molt únic"

La participació dels nens i nenes en la vida artística i cultural queda recollida en la Declaració dels Drets dels Infants, concretament en l'article 31, juntament amb la reivindicació del dret a l'esbarjo i al joc. Però diferents veus denuncien de manera recurrent que es menystenen socialment les arts i les humanitats, sigui en els currículums acadèmics o en la tria d'extraescolars que fan les famílies, i que prioritzen activitats esportives o els idiomes. El benestar personal i social que genera el fet d'experimentar i crear en l'art és indiscutible i per això des d'algunes administracions es treballa per facilitar-hi l'accés a tota la població independentment de la seva condició econòmica i social.
Això ho sap molt bé la professora de música Ester Bonal, que també és directora de Xamfrà, un projecte que fa servir les arts escèniques com a eina d'inclusió social. L'escola va néixer al Raval de Barcelona i ha passat de posar el focus en infants i joves a obrir-se a tota la ciutat i també als adults. Ester Bonal és professora del Departament de Pedagogia de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i l'any 2019 va guanyar el Premi AEMCAT (Associació d'Ensenyants de Música de Catalunya) per la trajectòria professional.

Et dediques més a la música o a l'educació?

Jo he fet música des de petita, la música forma part de la meva vida com l'aire que respiro. Però si m'he de definir, em dedico més a l'educació i faig servir les arts escèniques com a eines, perquè, com diem nosaltres a Xamfrà, són eines de comunicació massiva.

Què més ensenyem a través de les arts escèniques?

Primer, tot el que té a veure amb l'atenció. I les arts, pel fet de ser efímeres i pel fet de provocar el desig de fer-ho i fer-ho amb companys i companyes, ens genera una satisfacció immediata i ens genera les condicions immediates de seguretat... per explorar i veure que hi pot haver diferents versions de la mateixa cosa. El que és molt important també és que quan fas música o dansa, veus que com més variat és, més ric és també. La diversitat és un valor i, a més, el resultat és bell i harmònic i genera un joc d'equilibris i un conjunt de sensacions que es milloren amb la diversitat... El contrast amb el divers conforma tot aquest joc.

Què té de particular Xamfrà?

Xamfrà té unes característiques que fan que ens carreguem la segregació. És un espai on cap motiu t'ha d'impedir poder accedir a les pràctiques artístiques. Això sumat al fet que, des d'un projecte on hi ha persones ja mobilitzades pels temes culturals, ajudem a mobilitzar altres col·lectius que no es mobilitzen normalment i, així, es genera un espai de convivència no segregat, de coneixement mutu. Quan ens coneixem mútuament perdem la por i quan perdem la por comencen a caure a terra els prejudicis, i això és molt important.

Quan parla de Xamfrà sembla que parli d'un altre món...

Som en un món molt tecnificat i competitiu, de vegades diem que Xamfrà és contracultural, potser sí que és un altre món, però és que jo crec que un altre món és possible. Som en una societat en què veiem que has de ser jove, has de triomfar, pots triar el que vulguis, posa't una alarma a casa perquè et vindran a robar... Tot plegat és sembrar por i desconfiança. Després hem d'anar a atendre persones amb trastorns alimentaris! Cada cop eduquem més en la mínima resiliència. Si no transmetem valors com l'honestedat, la confiança, l'esforç, se'ns tira a sobre la no resiliència a res.

Ens falta música i escena a l'escola?

La música és poc present a l'escola, el teatre és inexistent a l'escola, després ens lamentem que les famílies nouvingudes no parlen català... És que hem oblidat la via socioafectiva. L'hem deixat "ad libitum", que es diu en música. Com a estructura no s'està pensant prou bé, perquè es pensa des de la fiscalització, el control, i la desconfiança, valors neoliberals que han entrat molt profund. Quan parteixes de la confiança i confies en el nen, tot canvia com una mitja. Què ens proporciona la música? La Victòria Camps diu que la bellesa ens pot dur a la bondat. Per què no generem entorns més amables, menys estressants? No anem bé si ens estressem per tot a la vida. La música occidental és intercultural, la música d'altres cultures és una música d'estat, de ser. Oblidem el ser per anar a una carrera que no se sap cap a on anem.

Així les arts són una mena de vacuna social?

Hem de generar espais on la gent pugui viure i conviure. Un dels drames que tenim són les soledats, com acompanyem la infantesa... Les famílies es van implicant a poc a poc... Com anem creant aquests teixits del viure bé, que no és la societat del benestar. És el fet que ens coneixem i ens reconeixem, som i gaudim del trajecte.

Què diria a les famílies perquè apuntin els infants a arts escèniques?

L'anglès i l'esport són molt importants ara mateix, i la resta és... si li agrada... si té talent. Però el que li estàs negant és un espai experiencial bastant únic, per tant, si hi ha oportunitat de poder accedir-hi, fem-ho! Diria a les famílies que donin l'oportunitat als nens i nenes perquè experimentin amb les arts, no han de ser músics ni pintors... És en el camí, en el mentrestant... Tot el que això els aportarà és molt únic.

I si els fills es mostren reticents?
Convidem-los a fer-ho, acompanyem-los! En aquesta societat del zàping, ara es cansen de tot, de l'escola... I hi ha pares que els canvien d'escola. A veure, aturem-nos i pensem una mica amb el rigor, que no ens faci por el compromís! En tot cas, nosaltres no treballem per aquí i si deixem de treballar com ho fem, per mi no tindria sentit. I l'únic que vull és que la meva vida tingui sentit.