Ruiz-Gallardón, un esperit lliure dins del PP

Amb la seva dimissió com a ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón posa fi a una trajectòria de tres dècades a la vida política espanyola. Durant anys va ser considerat un "outsider" dins del Partit Popular, que integrava -gairebé en solitari- l'ala més progressista de la formació, però aquest dimarts ha plegat després d'haver-se quedat sense suports en la seva aposta personal per reformar la llei de l'avortament i convertir-la en la que hauria estat la més restrictiva de l'etapa democràtica espanyola.

Regidor, diputat autonòmic, senador, president de la comunitat de Madrid, alcalde, diputat al Congrés i ministre, Ruiz-Gallardón va afiliar-se a Alianza Popular amb només 18 anys. El 1983, tres anys després d'haver-se llicenciat en Dret, va ocupar el seu primer càrrec públic com a regidor a l'Ajuntament de Madrid. Però aviat va canviar el consistori pel Parlament autonòmic: el 1987 va aconseguir un escó a l'Assemblea de Madrid i, quatre anys més tard, ja era el candidat popular a presidir la comunitat. Tot i guanyar les eleccions, el pacte PSOE-IU va impedir-li governar.

El 1995, després de guanyar per majoria absoluta, va ser investit president i quatre anys després va revalidar la majoria absoluta. Durant totes dues legislatures va executar importants projectes d'infraestructures, com l'ampliació i construcció de noves línies de metro o les noves vies de circumval·lació al voltant de la capital, l'M-45 i l'M-50.

El 2003 va canviar el govern autonòmic pel municipal i va ser escollit, també amb majoria absoluta, alcalde de Madrid. En la seva primera legislatura, la ciutat va viure els pitjors atemptats de la història d'Espanya, l'onze de març del 2004. Reelegit el 2007 i el 2011, va dur a terme el soterrament de la M-30 i va impulsar la candidatura olímpica de Madrid. Ni el 2005 per als Jocs del 2012, ni el 2009 per als del 2016, la capital espanyola se'n va sortir: Londres i Rio de Janeiro van ser les escollides.

Malgrat tot, un mes després de prendre possessió per tercera vegada, Gallardón va decidir tornar a presentar Madrid com a candidata a seu dels Jocs, aquesta vegada els del 2020. Però no va tenir temps de tornar a defensar la candidatura olímpica: en les eleccions del 20 de novembre del 2011 va aconseguir l'acta de diputat i el nou president, Mariano Rajoy, el va nomenar ministre de Justícia.

De primer a penúltim en les valoracions del CIS

Gallardón va arribar al Palau de Parcent amb la promesa de dissenyar la justícia de l'Espanya del segle XXI. Gairebé tres anys més tard, se'n va amb diverses reformes anunciades, però sense haver-ne aprovat cap de les principals. La reforma de la llei orgànica del poder judicial ha estat contestada per tota la judicatura, no hi ha ni rastre del Codi Processal Penal ni de la llei de planta judicial, i el Codi Penal ha quedat en un calaix del Congrés dels Diputats.

Una prova de la controvèrsia que ha generat el seu pas pel ministeri és que va començar la legislatura com el ministre més ben valorat en els sondejos del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS): en el baròmetre del gener del 2012 obtenia una nota de 5,41. L'opinió de la ciutadania sobre el ministre de Justícia va anar empitjorant, i Gallardón acaba la seva etapa al ministeri com el segon més mal valorat: 1,87 en l'enquesta del juliol, només "superat" pel titular d'Educació, José Ignacio Wert.

Quan, aquest dimarts al matí, Rajoy ha anunciat la retirada de l'avantprojecte de llei de l'avortament, el futur de Gallardón ha quedat en entredit. El fins ara ministre de Justícia havia defensat cada punt del text davant l'oposició de la resta de grups parlamentaris, les protestes al carrer i fins i tot les crítiques dins del mateix PP. Sense el suport de Rajoy, pràcticament sol, Gallardón ha decidit posar punt final a la seva trajectòria política.