"Amb l'ELA has pogut veure coses que molts pares mai sabrem dels nostres fills: la força, l'enteresa i el seu amor cap a tu"
Adjunto la carta que vaig llegir el dia de l'enterrament, 15-11-2011, del meu amic Xevi Bonadona Oliveras, mort per l'ELA. Jo ja coneixia la malaltia, ja que un altre company de feina, en Joan Vidal, en va morir
Adjunto la carta que vaig llegir el dia de l'enterrament, 15-11-2011, del meu amic Xevi Bonadona Oliveras, mort per l'ELA.
Jo ja coneixia la malaltia, ja que un altre company de feina, en Joan Vidal, en va morir. A en Joan li va començar per les mans, i a en Xevi, pels peus. De fet, de seguit que va començar a coixejar en Xevi, vaig pensar que era ELA. Mateixos símptomes: tendinitistendinitis o coixesa, sense dolor, i que creix sense dolor. No l'hil'hi vaig dir: amb l'ELA, desgraciadament, no cal anar depressa.
Fa pocs dies em varen demanar que digués unes paraules en el comiat d'un bon company de feina. Ho vaig fer. Va passar que ell no hi va sortir, en l'escrit.
A mi sempre m'agrada posar-hi cullerada, encara que força sovint vessi la sopa. En Xevi ho sap molt bé.
Ahir la Isabel em va proposar de dir quelcom avui, i ho vinc a fer. Com dies enrere, en Xevi no hi sortirà. Em perdonaràs, Isabel, però tu tampoc. Vull parlar amb en Pol i la Carla.
El pare l'ha passat molt puta, amb aquesta malaltia, i vosaltres també. Vull dir-vos, però, que no tot és inútil en aquesta vida, i l'ELA que ha patit el pare tampoc.
Vull recordar una conversa que teníem amb en Xevi fa dos estius. Estava content perquè veia com tu, CARLA, t'espavilaves, ja eres una dona feta i dreta, i aixecaves el vol en aquesta vida. Em va explicar que havia passat el matí amb tu, Pol, que havies fet el dinar per a tots dos i havíeu dinat junts. Estava cofat de vosaltres dos.
Tot bevent cava, i anant ja per alguna copa propera a la fi de l'ampolla, li comentava: "Amb aquesta malaltia has pogut veure coses que molts pares mai sabrem dels nostres fills: la seva força, la seva enteresa, el seu amor cap a tu, el que són capaços de fer en moments difícils". Això el reconfortava, ja que li heu demostrat que sou capaços de sortir-vos-en bé, en aquesta vida, i això és una de les coses que més preocupa un pare.
Parlo de l'estiu que ja no va poder anar al "pueblo". Li sabia greu per vosaltres no poder-hi tornar. Crec que us ho ha deixat de penyora .
Ahir em vàreu deixar llegir l'última carta que us ha escrit el pare. Què fem els pares amb els fills?: donar instruccions. Si ho recordes, Pol, un dia parlàvem del que us demana el pare en el primer paràgraf, i et deia que has de mirar d'anar a veure-la cada setmana. L'àvia Mercè potser no us recordarà, però segur que somriurà quan us vegi.
Podia haver fet un discurs emotiu, però no ho serà. Faré com en Xevi, donar-vos instruccions. Vosaltres aixequeu el vol, teniu xicota, parella i la vida floreix. La mare s'ha quedat sense la seva parella, sense el seu confident. A tots us fa mal el cor, però ella avui, a més, el té buit. D'ara en endavant (i és filosofia de vida) heu de fer un esforç adicional per cuidar-la (ella us cuidarà fins el dia que es mori. La mare sempre és la mare) però vosaltres us hi heu d'esforçar tota la vida: ara, quan estigueu casats, quan tingueu fills... Us ho dic per experiència, moltes vegades els fills tenim moltes tasques i moltes coses al cap i ens descuidem de cuidar qui més bé ens cuida: la mare.
Xavier Capallera Gibert
Jo ja coneixia la malaltia, ja que un altre company de feina, en Joan Vidal, en va morir. A en Joan li va començar per les mans, i a en Xevi, pels peus. De fet, de seguit que va començar a coixejar en Xevi, vaig pensar que era ELA. Mateixos símptomes: tendinitistendinitis o coixesa, sense dolor, i que creix sense dolor. No l'hil'hi vaig dir: amb l'ELA, desgraciadament, no cal anar depressa.
Fa pocs dies em varen demanar que digués unes paraules en el comiat d'un bon company de feina. Ho vaig fer. Va passar que ell no hi va sortir, en l'escrit.
A mi sempre m'agrada posar-hi cullerada, encara que força sovint vessi la sopa. En Xevi ho sap molt bé.
Ahir la Isabel em va proposar de dir quelcom avui, i ho vinc a fer. Com dies enrere, en Xevi no hi sortirà. Em perdonaràs, Isabel, però tu tampoc. Vull parlar amb en Pol i la Carla.
El pare l'ha passat molt puta, amb aquesta malaltia, i vosaltres també. Vull dir-vos, però, que no tot és inútil en aquesta vida, i l'ELA que ha patit el pare tampoc.
Vull recordar una conversa que teníem amb en Xevi fa dos estius. Estava content perquè veia com tu, CARLA, t'espavilaves, ja eres una dona feta i dreta, i aixecaves el vol en aquesta vida. Em va explicar que havia passat el matí amb tu, Pol, que havies fet el dinar per a tots dos i havíeu dinat junts. Estava cofat de vosaltres dos.
Tot bevent cava, i anant ja per alguna copa propera a la fi de l'ampolla, li comentava: "Amb aquesta malaltia has pogut veure coses que molts pares mai sabrem dels nostres fills: la seva força, la seva enteresa, el seu amor cap a tu, el que són capaços de fer en moments difícils". Això el reconfortava, ja que li heu demostrat que sou capaços de sortir-vos-en bé, en aquesta vida, i això és una de les coses que més preocupa un pare.
Parlo de l'estiu que ja no va poder anar al "pueblo". Li sabia greu per vosaltres no poder-hi tornar. Crec que us ho ha deixat de penyora .
Ahir em vàreu deixar llegir l'última carta que us ha escrit el pare. Què fem els pares amb els fills?: donar instruccions. Si ho recordes, Pol, un dia parlàvem del que us demana el pare en el primer paràgraf, i et deia que has de mirar d'anar a veure-la cada setmana. L'àvia Mercè potser no us recordarà, però segur que somriurà quan us vegi.
Podia haver fet un discurs emotiu, però no ho serà. Faré com en Xevi, donar-vos instruccions. Vosaltres aixequeu el vol, teniu xicota, parella i la vida floreix. La mare s'ha quedat sense la seva parella, sense el seu confident. A tots us fa mal el cor, però ella avui, a més, el té buit. D'ara en endavant (i és filosofia de vida) heu de fer un esforç adicional per cuidar-la (ella us cuidarà fins el dia que es mori. La mare sempre és la mare) però vosaltres us hi heu d'esforçar tota la vida: ara, quan estigueu casats, quan tingueu fills... Us ho dic per experiència, moltes vegades els fills tenim moltes tasques i moltes coses al cap i ens descuidem de cuidar qui més bé ens cuida: la mare.
Xavier Capallera Gibert
