Cicatrius
El meu xicot, en Joel, va néixer amb una coartació d'aorta i una CIV (Comunicació intraventricular). Al cap de pocs dies, el van traslladar a la Vall d'Hebron on el van operar amb el conseqüent patiment de la família
El meu xicot, en Joel, va néixer amb una coartació d'aorta i una CIV (Comunicació intraventricular). Al cap de pocs dies, el van traslladar a la Vall d'Hebron on el van operar amb el conseqüent patiment de la família.
Quan jo el vaig conèixer els únics testimonis del passat eren les cicatrius al tòrax, les visites periòdiques al cardiòleg, etc.
El dia que li vaig preguntar el perquè d'aquelles "marques" em va explicar el problema i que, tard o d'hora, hauria de tornar a entrar a quiròfan, i aquí és on hi ha les cicatrius inesborrables.
En tocar el tema els ulls se li omplen de llàgrimes. M'imagino la duresa de la notícia per uns pares que esperen il·lusionats l'arribada d'un fill i el patiment en saber que l'han d'operar a 100 km.
Poc abans de saber que La Marató d'aquest any anava destinada a les malalties del cor en Joel tenia una de les visites rutinàries, anuals fins ara. Per qüestió de feina i perquè "anirà com sempre" (paraules seves) jo no el vaig acompanyar, "millor que descansis, tindràs una nit dura" em va dir abans de marxar. Li vaig fer cas, em vaig posar al llit confiant en les seves paraules. Hores després em sobresaltava una presència al costat del llit, em vaig girar, era ell, plorava. Vaig fer un bot "envien els resultats a Barcelona, no ho veuen clar". No esperàvem aquella noticia, teníem clar que tard o d'hora tocaria, però, ara? Cap moment és l'oportú, creus que no arribarà, però cal afrontar-ho. Els dies posteriors van ser d'incertesa. Quan sonava el telèfon el seu rostre canviava, però va anar passant. De moment no en sabem res més, tot segueix el seu curs i a l'abril tornem al cardiòleg.
On vull anar a parar? Dons que el cor no avisa, simple i senzillament, avança al seu ritme i només els professionals ens poden ajudar, amb ells estem més tranquils.
En Joel fa vida normal, sense esports de risc, però vivint. La seva malaltia només li ennuvola la mirada i el consciencia pel que ha de venir.
No li agrada veure La Marató perquè diu que es passaria el dia plorant, la tindrem posada de fons i estic convençuda que, aquest diumenge, l'ordinador no l'absorbirà (encara que no ho vulgui reconèixer).
Judith Gubau Güell
Quan jo el vaig conèixer els únics testimonis del passat eren les cicatrius al tòrax, les visites periòdiques al cardiòleg, etc.
El dia que li vaig preguntar el perquè d'aquelles "marques" em va explicar el problema i que, tard o d'hora, hauria de tornar a entrar a quiròfan, i aquí és on hi ha les cicatrius inesborrables.
En tocar el tema els ulls se li omplen de llàgrimes. M'imagino la duresa de la notícia per uns pares que esperen il·lusionats l'arribada d'un fill i el patiment en saber que l'han d'operar a 100 km.
Poc abans de saber que La Marató d'aquest any anava destinada a les malalties del cor en Joel tenia una de les visites rutinàries, anuals fins ara. Per qüestió de feina i perquè "anirà com sempre" (paraules seves) jo no el vaig acompanyar, "millor que descansis, tindràs una nit dura" em va dir abans de marxar. Li vaig fer cas, em vaig posar al llit confiant en les seves paraules. Hores després em sobresaltava una presència al costat del llit, em vaig girar, era ell, plorava. Vaig fer un bot "envien els resultats a Barcelona, no ho veuen clar". No esperàvem aquella noticia, teníem clar que tard o d'hora tocaria, però, ara? Cap moment és l'oportú, creus que no arribarà, però cal afrontar-ho. Els dies posteriors van ser d'incertesa. Quan sonava el telèfon el seu rostre canviava, però va anar passant. De moment no en sabem res més, tot segueix el seu curs i a l'abril tornem al cardiòleg.
On vull anar a parar? Dons que el cor no avisa, simple i senzillament, avança al seu ritme i només els professionals ens poden ajudar, amb ells estem més tranquils.
En Joel fa vida normal, sense esports de risc, però vivint. La seva malaltia només li ennuvola la mirada i el consciencia pel que ha de venir.
No li agrada veure La Marató perquè diu que es passaria el dia plorant, la tindrem posada de fons i estic convençuda que, aquest diumenge, l'ordinador no l'absorbirà (encara que no ho vulgui reconèixer).
Judith Gubau Güell
