El disc

"Turn, turn, turn" © by Seeger. Melody Trails (Ediciones Musicales Clipper's, SL)

El terreny de les probabilitats no preveia que un mateix disc publicat el 1965 satisfés igual els seguidors de Dylan i els dels Beatles. Això és el que va passar amb l'àlbum d'estrena de The Byrds, un grup pioner del gènere folk rock. L'impacte d'unes harmonies angelicals recolzades sobre una guitarra Rickenbacker de dotze cordes i que tirava del cançoner de la comunitat folk va convèncer sense pal·liatius dos mons que aleshores defensaven posicions antagòniques: el compromís social vs. la frivolitat pop. Els californians van llançar un segon elapé el mateix any: "Turn! Turn! Turn!". El títol pertanyia a una peça tradicional rescatada per Pete Seeger, que tan sols va afegir una frase al text original provinent del llibre d'Eclesiastès, atribuït al rei Salomó. Sembla que l'adaptació d'aquest tema enregistrat pels gurus del nou folk elèctric va necessitar 78 preses de so i 5 dies de sessions de gravació.

Els blanencs Wantun van veure recompensats vuit anys d'assajos previs amb la concessió del premi per votació popular del concurs Sona 9 del 2008. Amb alguns canvis rellevants respecte a la formació anterior, fa poc han publicat un segon disc, titulat "Animalia".

"Let the river run" © by Simon. C'Est Music. TCF Music Publishing (Ediciones Musicales Clipper's, SL)

Un dels grans enigmes de la música pop té l'origen en el primer èxit de Carly Simon, quan cantava allò de "Ets tan vanitós... Segur que penses que aquesta cançó parla de tu". La cantautora s'ha passat gairebé quaranta anys negant-se a desvelar quin dels seus exs retratava. Sabem que no es referia al seu company d'aleshores, James Taylor. També va negar que estigués pensant en Mick Jagger quan la compondre. I, en una altra ocasió, va deixar anar irònicament que Warren Beatty li havia trucat per agrair-li la cançó. Carly, figura icònica de la música nord-americana dels setanta, va aconseguir revifar a finals de la dècada següent la seva aleshores apagada popularitat gràcies a l'oscaritzada pel·lícula "Working girl". El glamur de la senyora Banderas i del senyor Indiana van lluir de valent amb la partitura de "Let the river run" de fons.

Al llarg de les seves respectives trajectòries artístiques, Nina i Mikel Herzog han compartit experiència en dues plataformes transcendentals: Eurovisió i l'acadèmia d'"Opetación Triunfo". En el bagul dels records de Mikel ja hi reposava el seu pas per La Década Prodigiosa, la feina de productor amb el gran èxit "Tractor amarillo" o l'autoria del televisiu "Todos contra el fuego". Entre els actius de Nina, el seu rodatge escènic amb l'Orquestra Janio Marti, la projecció mediàtica com a hostessa de l'"Un, dos, tres..." o el seu paper de Teresa a la sèrie "Pedralbes Centre".

"One step beyond" © by Ali. Melodic Music (Ediciones Musicales Clipper's, SL)

Madness va resultar ser un fenomen tan típicament britànic com la cerimoniosa hora del te. De la pila d'èxits que van col·locar a les llistes del seu país tan sols alguns van tenir la sort de seduir l'audiència de més enllà. El mateix any que debuten discogràficament decideixen batejar-se amb el títol d'una cançó del músic jamaicà Prince Buster i, per rematar, enregistren un instrumental skatalític del repertori del seu ídol, "One step beyond". I esclata la bogeria: setanta-vuit setmanes al rànquing britànic ajuden a fer-se una idea de la transcendència social que va arribar a tenir aquell saxo omnipresent. I no podia ser d'una altra manera: per aquí es va viure amb folklòrica rivalitat. ¿El vestuari skatalític i l'escenografia del ball de les oques promoguda pels Madness o les coreografies ornitològiques que dictava l'acordió de la María Jesús?

"Message in a bottle" © by Summer & Gordon. GM Summer

Quan a principis del 1979 els Police començaven a gravar el segon disc, "Reggatta de Blanc", tot just venien de recórrer els escenaris britànics fent de teloners d'Alberto y Lost Trios Paranoias. En qüestió de mesos va esclatar la popularitat del trio gràcies a la personalíssima mescla de reggae enfarinat amb l'elàstica veu de Sting. No oblidem, a més, l'impacte visual que causaven els clips amb els tres caps tenyits de ros; era un efecte col·lateral de la seva aparició en un anunci televisiu de xiclets. "Message in a bottle" és una de les fites d'aquell gran desplegament "policial". Un parell d'anys després, Sting en deixaria una vibrant versió en solitari a "The Secret Policeman's Other Ball", recollit en un disc benèfic d'Amnistia Internacional.
Miguel Ángel Rodríguez "El Sevilla" és la imatge del grup Mojinos Escozíos. Aquesta banda de rock bandarra es va donar a conèixer a mitjans dels noranta gràcies a un cançoner humorístic i a la simpàtica desimboltura del seu líder, un personatge mediàtic amb formació musical acadèmica. El seu últim disc és "La leyenda de los hombres más guapos del mundo".

"Serenade from the stars" © by Miller & McCarty. Sailor Music (Ediciones Musicales Clipper's, SL)

El petit Steve va rebre les primeres lliçons de guitarra del senyor Les Paul, amic de la família i que ha passat a la història per haver dissenyat una de les primeres guitarres elèctriques, un model que després va patentar la marca Gibson. La Steve Miller Band, nascuda el 1966, no va tastar del tot l'èxit fins ben entrada la dècada dels setanta, i això que Paul McCartney ja havia col·laborat en els seus primers discos amb el pseudònim de Paul Ramon. En l'àlbum "Fly like an eagle" (1976) va aconseguir plasmar el seu estil personalíssim gràcies a una producció que podria sonar a... blues espacial. Tres senzills d'èxit van sortir d'aquella obra i cap va ser "Serenade". Ben curiós, oi? Aquest tema, però, és ben conegut en el nostre país gràcies a la popular adaptació que en van fer els granadins M Clan.

Beth, la noia de Súria que es va donar a conèixer amb el concurs televisiu "Operación Triunfo" i que va aconseguir aterrar al festival d'Eurovisió del 2003, ha anat alternant des de llavors la carrera musical amb una sòlida trajectòria com a actriu i presentadora de televisió. El seu últim disc es titula "Segueix-me el fil".

"Don't look back" © by Noel Gallagher. © 2010 by Sony ATV Music Publishing UK Ltd., Creation Songs Ltd., Oasis Music.

L'efecte és instantani. Algú esmenta d'una tirada els noms de Noel i Liam i, automàticament, la ment ens torna la imatge dels germans més mal avinguts de la història moderna, els Gallagher d'Oasis. L'any 1995, quan encara suscitaven més interès les seves fites artístiques que no pas les airejades disputes al més pur estil gat i gos, van col·locar al número 1 de les llistes britàniques una cançó que portava la seva devoció per l'univers Beatles més enllà de la cadència melòdica. A "Don't look back in anger" hi sentíem "Començaré una revolució des del meu llit...", en referència a la "performance" que, vint-i-cinc anys abans i sota uns llençols, havien protagonitzat John i Yoko. En aquesta gravació, Noel va substituir per primer cop Liam —vocalista oficial d'Oasis— davant del micròfon; diuen que de forma pacífica.

Els Amics de les Arts han viscut l'any de publicació de "Bed & Breakfast" amb el llistó de la seva popularitat pels núvols. El quartet, creat l'any 2005, ha trobat en la ironia agredolça de les seves cançons el punt de connexió ideal amb un públic que conviu sense traumes amb el foc d'acampada i el wifi en pis compartit.

"Begin the beguine" de Cole Porter. © WB

Xavier Cugat va ser el primer músic que va enregistrar "Begin the beguine", una de les peces més destacades del cançoner popular nord-americà del segle XX. El compositor, Cole Porter, que des de la seva residència a París facturava el gruix de l'obra que feia cap a Broadway, va confessar anys després d'escriure-la (1935) que sempre havia estat incapaç de memoritzar-la, i que tan sols podia interpretar aquesta complexa rumba calypso amb la partitura davant del piano. Gràcies als arranjaments d'Artie Shaw —que també la gravaria amb la seva pròpia orquestra— va esdevenir una de les melodies més representatives de l'anomenada "era del swing".

Hereu de la tradició de les formacions cubanes de renom dels anys seixanta, el Septeto Santiaguero va ressorgir de l'oblit ara fa quinze anys. Partint dels patrons clàssics de l'essència del son i de la guaracha, i tot revisant el repertori d'autors consagrats com Ñico Saquito o Arsenio Rodríguez, amb el temps han anat incorporant material propi en els seus discos. Per la seva banda, Port-Bo representa la tradició havanera empordanesa. Aquest trio nascut a Calella de Palafrugell el 1966 ha participat en totes les edicions de la cantada d'havaneres d'aquesta població. El seu últim disc, "Acoblats", van gravar-lo conjuntament amb la Cobla Orquestra Montgrins (Music Corp – Warner / Chappell Music Spain, SA).

"Step by step" © by Annie Lennox. La Lennoxa Music Co. Ltd. (Universal Music Publishing, SL)

Sense fer gaire soroll, Eurythmics va començar la dècada dels noranta repartint-se els mobles i els discos d'or amuntegats als armaris de casa. Dissolt el grup i separada la parella, Annie Lennox va anunciar que s'agafava un parell d'anys sabàtics per tenir un fill. Amb la publicació de l'àlbum "Diva" (1992), va reprendre l'activitat musical en solitari per un camí allunyat del pop de sintetitzadors que havia patentat amb Dave Stewart. D'aquelles sessions de gravació, en va sortir una cançó escrita per Annie que llavors tan sols es va editar com a cara B de "single": "Step by step". Ella mateixa en va fer els cors a la versió protagonitzada uns anys després per Whitney Houston per a la banda sonora de la pel·lícula "La dona del predicador". Aquest cop, la peça va entrar a les llistes d'èxit de 45 països i se'n van vendre vuit milions de còpies.

Neila Benbey, nascuda a Alger el 1973, és una de les veus amb més projecció del so de la Barcelona mestissa que s'inspira en l'orient. La seva presència a "Les mil i una nits" de Comediants va cridar l'atenció del circuit de les músiques del món. Recentment, ha publicat "Algerian soul", on porta cap al terreny del pop cançons tradicionals del Magreb.

Joan Manuel Serrat

El 1983 és l'any de retorn de Serrat a l'Argentina, on la junta militar havia vetat la seva presència en les televisions i ràdios durant vuit anys. Aquell juny, l'estadi Luna Park de Buenos Aires va acollir El Noi del Poble-sec amb tot l'afecte i entusiasme que és natural abocar en la recepció d'un ambaixador de les llibertats recuperades. En la gira sud-americana es presentava l'àlbum "Cada loco con su tema", un enregistrament que va comptar amb la participació de més de seixanta instrumentistes i que inclou aquest cant que convida a assaborir els moments inesperats: "De vez en cuando la vida". La caravana de músics catalans no va poder fer escala a Xile per un decret exprés del Ministeri de l'Interior de Pinochet.

Mel és un quintet de Sant Boi format fa un parell de temporades per músics provinents del grup Philippes —Pau Torrent i Xavi Artigas—, la baixista Núria Botia, el guitarra argentí Lucho Torre i Ismael Inarejos, que havia format part de Gare i que amb la seva veu tan personal és un dels actius de futur d'aquesta banda pop.

"The way to your heart" © by Jan Leyers / Paul Michiels (Emi Music Publishing Belgium)

"The way to your heart" sona inconfusiblement als vuitanta, en aquelles produccions discogràfiques escrupolosament polides i brillants que són una presència recurrent als cedés recopilatoris de l'època. Els seus autors, Soulsister, una parella belga formada pel Paul Michiels i Jan Leyers, van poder escampar-la per les ràdios de molts països europeus i situar-la a les llistes d'èxits nord-americanes. Tot i que la parella no es va dissoldre fins gairebé un lustre després, l'encert comercial no es va tornar a repetir. Un cop tots dos alliberats, Paul va publicar un parell de discos amb versions en línia soul dels seus ídols juvenils, i Jan va muntar un banda de rock dur batejada amb el nom d'un personatge novel·lesc de Raymond Chandler, My Velma; a més, ha anat cultivant la seva popularitat com a moderador de debats televisius i com a membre del jurat dels concursos de nous talents de la música.

Macedònia, el grup de música infantil amb integrants que prenen el sobrenom d'una fruita, ja han publicat set discos; l'últim és "M'agrada". Aviat farà una dècada que la Marina i la Georgina van començar aquesta aventura musical amb tan sols nou anys i amb les cançons de Dani Coma, que segueix proveint de suc musical l'invent.

"Hey man" © by Mark O. Everett. Satan's Cock-A-Doodle-Do (Universal Music Publishing, SL)

El virginià Mark Oliver Everett, més conegut artísticament com a Mr. E, és considerat un dels músics més honestos i heterodoxos del rock actual. A partir d'unes experiències familiars que han estat sempre esquitxades per la tragèdia —i en què els paral·lelismes biogràfics amb Roy Orbison són inevitables—, el cervell del grup Eels ha anat construint una obra musicoliterària que ja s'ha plantat en una dotzena de referències. El 2005 estrenava la vitalista "Hey man (now you're really leaving)", amagada enmig de les 33 cançons del disc publicat aquell any. Per al record, una estampa televisiva de la seva presentació a la BBC fent servir unes maletes de viatge com a timbals de bateria i amb dues airoses violinistes acompanyant-lo a ritme de polca.

La tradició musical de les Terres de l'Ebre viu una revisió continuada gràcies a la bonança innovadora que hi han aportat Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Basant-se en el folklore d'arrel, aquesta "troupe" d'artistes graten en la realitat local per poder donar volada universal a la seva creativitat. L'últim disc que han fet es titula "No es pot viure!"

"A solas"

Qui els havia de dir a aquells quatre xicots que els "cantes" improvisats a la núvia a les romeries del seu Rota natal arribarien a crear escola. I no tan sols això, ja que els Ecos del Rocío s'han convertit en el grup de sevillanes més popular d'Andalusia. Des del 1984, en què es van estrenar discogràficament, la constància de Juan Manuel, Paco, Jesús i Miguel els ha dut a gravar regularment un disc per any. El seu últim àlbum es titula "Corazones mensajeros".

Monique Andrée Serf "Barbara"

Quan Barbara va confessar en les seves memòries l'origen verídic de la cançó "L'aigle noir", a tots aquells que l'havien taral·lejada alguna vegada se'ls va encongir el cor. La poètica narració de la història ocultava un fet basat en un episodi esfereïdor de la infància de la compositora relacionat amb el seu pare. Adaptada i gravada en català el 1971 per Maria del Mar Bonet, el tema va agafar una gran volada i va convertir en disc d'or l'àlbum de la mallorquina. Barbara, de nom real Monique Andrée, va modelar la seva personalitat artística actuant en cabarets del barri llatí de París. Bona amiga de personalitats com Brel, Depardieu o Béjart, en els seus anys de glòria va destinar gran part dels ingressos a ajudar els infants desprotegits i finançar tractaments de malalts de sida. Als 58 anys va rebre la Legió d'Honor de la República Francesa.

Tothom té un passat i Martirio, la primera cantant de copla postmoderna, no és una excepció. Abans d'"épater" el personal amb un art mestís i transgressor i el seu posat estrafolari de "peineta" amb ulleres de sol, la María Isabel Quiñones havia format part del grup Jarcha —els de "Libertad sin ira"—. El seu últim disc és l'antologia "25 años en directo", enregistrat a la sala Luz de Gas de Barcelona. El trio format per Javier Colina (contrabaix), Marc Miralta (bateria) i Perico Sambeat (saxo) aconsegueix allò tan difícil de convèncer crítica i públic alhora. Aquest supergrup de jazz han redoblat el ressò mediàtic amb el seu segon àlbum, titulat "Andando".

"Dust in the wind" © by Livgren & Kerry. Kirshner CBS Music Publishing / Emi Blackwood Music Inc.

Entre les ocupacions actuals del músic Kerry Livgren —autor de "Dust in the wind"— hi ha la de fer de granger i de pastor evangèlic. Fa 35 anys, amb uns companys universitaris de Topeka es va inspirar en l'emergent moviment de rock progressiu encapçalat per bandes britàniques com Yes i Genesis per encarrilar l'estil de la seva banda, Kansas. Convertits en supervendes gràcies a treballs com "Point of know return" (1977), avui en dia encara simbolitzen un bon exemple de connexió entre el simfonisme clàssic i el rock de tres acords. L'última reencarnació del grup va tenir com a escenari la seva ciutat d'origen i es va recollir en el document audiovisual "There's know place like home" ("Enlloc com a casa"). Kerry va figurar-hi tan sols com a convidat. Al seu web ens manté al corrent de l'evolució de l'obra en què ha invertit els esforços creatius dels últims anys: una cantata basada en el personatge bíblic de Llàtzer.

Els Cremats van néixer esperonats per la crida del Patronat de Turisme de Palafrugell quan, fa quinze anys, es buscava una colla de joves per amenitzar i escalfar l'ambient de la Cantada d'Havaneres de Calella. Tancaran l'any amb l'experiència d'haver actuat a Moscou i l'enregistrament d'un nou disc, "Què ens està passant!"

"I will survive" © by Dino Fekaris / Frederick J. Perren. Universal - PolyGram Int. Publ., Inc. / Perren-Vibes Music, Inc. (Universal Music Publishing, SL)

Si es tractés d'un joc d'endevinalles i l'enunciat fos "Què fan tres 'drag queens' al desert?", de ben segur que gran part dels concursants contestarien: "Cantar 'I will survive'". Aquesta certesa es basa en la popularitat d'una de les seqüències de la pel·lícula "Les aventures de Priscilla", en què els protagonistes evoquen aquest cançó guanyadora d'un Grammy el 1980. Gloria Gaynor, que durant anys va competir amb Donna Summer com a reina de la música disco, la va convertir en l'himne per excel·lència de la lluita femenina i, per extensió, en peça totèmica de la reivindicació pels drets del col·lectiu gai. A part de ser l'artífex d'aquest irresistible trencapistes, la Gaynor va ser pionera a publicar un disc amb totes les peces encadenades sense pràcticament espai entre pista i pista. La feinada era per poder agafar aire abans de la següent ballaruga. Una innovació implantada definitivament pels DJs del segle XXI.

Susanna Bey va començar d'adolescent el seu recorregut pels escenaris. Quan va fer els 18 anys es va instal·lar a Mallorca, on va rodar de valent pel circuit turístic, experiència que la va convertir en una vocalista tot terreny. Actualment viu a Cambrils.

Josep M. Bardagí / Copyrigth Control

La partitura original que ens va llegar Josep M. Bardagí, i que ha estat interpretada per diferents artistes en les successives edicions de "La Marató", rep enguany el tractament dels productors Toni i Xasqui Ten. Aquests germans sabadellencs són els responsables d'èxits i supervendes que han donat la volta a Europa.