Ivan, el meu gran cor
Des de fa 5 anys intentava ser mare i el meu somni es va fer realitat el 14 de Juliol del 2008, va ser un part molt complicat, mai m'esperava que fos així, però, després de 14 hores, vaig conèixer el meu nen
Des de fa 5 anys intentava ser mare i el meu somni es va fer realitat el 14 de Juliol del 2008, va ser un part molt complicat, mai m'esperava que fos així, però, després de 14 hores, vaig conèixer el meu nen. La gran sorpresa va ser que abans de poder abraçar-lo, se'l van emportar sense saber per què. Passada una hora des que em van portar a l'habitació va venir un metge i em va explicar que el meu nen no podia respirar i que el seu petit cor no funcionava gaire bé. L'havien de portar a un altre hospital ja que aquell no estava preparat.
Em volia morir, jo en aquella habitació sense el meu nen, sense poder acariciar-lo ni dir-li que l'estimava més que la meva vida. Va ser horrorós!!!
Al cap de tres dies em van donar l'alta i vaig anar a l'altre hospital a veure el meu petit, va ser una sensació rara, com si no hagués tingut cap nen, una sensació de buit...
Quan vaig arribar m'estava esperant el metge especialista en cardiologia i em va dir la misteriosa paraula que ningú em sabia dir: "el seu fill té tetralogia de Fallot". Una cardiopatia congènita.
No entenia res, ja que en les ecografies se sentia tot perfecte. Estava molt desorientada, em va caure el món a sobre!!
Fins als 8 mesos no el podia deixar plorar gaire estona, no menjava pit perquè s'ofegava i als 8 mesos vam passar per l'operació, vam estar tot un mes a l'hospital Sant Joan de Déu, perquè es va complicar una mica l'operació.
Van ser moments molt durs, però a partir de l'operació vam poder descansar una mica, i dic una mica perquè als 2 anys l'Iván no parlava, i després de fer proves li van detectar un defecte genètic en dos cromosomes i, a més, fa un any l'Ivan va ser diagnosticat d'autisme.
El meu somni sempre ha sigut ser mare... Ara ja ho sóc i, encara amb les dificultats i les pedres que ens posen al camí, no canvio l'Ivan per res del món.
Diuen que els fills especials són enviats a persones especials, jo no sé si som especials, però el que sí que sé és que el meu fill té un gran cor... Reparat, però un gran cor.
Per cert, he d'agrair a les persones que es dediquen a la medicina i a la investigació d'aquestes i altres malalties, sense ells el meu nen ara no seria amb nosaltres.
Són persones que estan fetes d'un altra pasta, són com els nostres àngels de la guarda.
Gràcies!
Sílvia Ortiz Carballo
Em volia morir, jo en aquella habitació sense el meu nen, sense poder acariciar-lo ni dir-li que l'estimava més que la meva vida. Va ser horrorós!!!
Al cap de tres dies em van donar l'alta i vaig anar a l'altre hospital a veure el meu petit, va ser una sensació rara, com si no hagués tingut cap nen, una sensació de buit...
Quan vaig arribar m'estava esperant el metge especialista en cardiologia i em va dir la misteriosa paraula que ningú em sabia dir: "el seu fill té tetralogia de Fallot". Una cardiopatia congènita.
No entenia res, ja que en les ecografies se sentia tot perfecte. Estava molt desorientada, em va caure el món a sobre!!
Fins als 8 mesos no el podia deixar plorar gaire estona, no menjava pit perquè s'ofegava i als 8 mesos vam passar per l'operació, vam estar tot un mes a l'hospital Sant Joan de Déu, perquè es va complicar una mica l'operació.
Van ser moments molt durs, però a partir de l'operació vam poder descansar una mica, i dic una mica perquè als 2 anys l'Iván no parlava, i després de fer proves li van detectar un defecte genètic en dos cromosomes i, a més, fa un any l'Ivan va ser diagnosticat d'autisme.
El meu somni sempre ha sigut ser mare... Ara ja ho sóc i, encara amb les dificultats i les pedres que ens posen al camí, no canvio l'Ivan per res del món.
Diuen que els fills especials són enviats a persones especials, jo no sé si som especials, però el que sí que sé és que el meu fill té un gran cor... Reparat, però un gran cor.
Per cert, he d'agrair a les persones que es dediquen a la medicina i a la investigació d'aquestes i altres malalties, sense ells el meu nen ara no seria amb nosaltres.
Són persones que estan fetes d'un altra pasta, són com els nostres àngels de la guarda.
Gràcies!
Sílvia Ortiz Carballo
