"Per sort, em va dir bona nit"
Tot apuntava a que el dia 27 d'agost del 2006 havia de ser un dia normal. Jo, amb els meus nou anys, no podia saber que el 27 d'agost del 2014 faria vuit anys que el meu pare ens havia deixat
Tot apuntava a que el dia 27 d'agost del 2006 havia de ser un dia normal. Jo, amb els meus nou anys, no podia saber que el 27 d'agost del 2014 faria vuit anys que el meu pare ens havia deixat.
Jo m'havia adormit, ara no recordo si al sofà o al llit de la meva mare. El que sí que recordo és que ell, al tornar de treballar, em va agafar a coll i em va portar fins el meu llit. L'última imatge que tinc d'ell és la seva cara dient-me bona nit, i fent-me un petó. En aquests moments penso en la sort que vaig tenir de poder-li dir jo també bona nit.
Em vaig despertar aquella nit, devien ser quasi les sis. Vaig sentir com la meva mare trucava a la meva àvia (la seva mare) i li explicava que el meu pare no reaccionava i que li sortia sang del nas. Després vaig sentir com la meva mare trucava a l'ambulància. També recordo quan va començar a arribar gent a casa, i quan la meva tia va venir a la meva habitació i es va estirar amb mi pensant-se que estava adormida. Jo no podia aixecar-me, no volia que sabessin que estava desperta, només m'intentava tranquil·litzar a mi mateixa dient-me que no li passaria res, que tot quedaria en un espant.
Malauradament no va ser així. Finalment, vaig decidir aixecar-me del llit, i la meva mare em va venir a buscar. Jo aleshores tenia nou anys. Com pot una mare dir-li a la seva filla que el seu pare ha mort? El que em va dir la meva mare va ser: "Maria, el papa s'ha posat molt malalt i els metges no l'han pogut ajudar". Recordo tan bé aquelles paraules... El primer que vaig fer va ser vomitar, després vaig plorar, però ben bé no estava trista, sinó que més aviat estava en estat de xoc. No ho entenia, no m'entrava al cap, no m'ho creia. Vaig demanar de veure'l, ja que sabia que l'havien portat al sofà del menjador, però la meva mare no em va deixar. Ara l'hi agreixo, perquè, per sort, l'última imatge que tinc del meu pare és la que he explicat anteriorment.
Al cap d'un temps vaig entendre que el meu pare havia mort d'un infart.
La mort d'un pare, com la de qualsevol ésser estimat, no se supera, només s'accepta. Ara, per sort, puc parlar del meu pare i somriure.
I la veritat és que m'omple el cor d'alegria veure aquesta iniciativa que fa La Marató any rere any, i espero, des del fons del meu cor, que amb els diners que recaptin es puguin salvar moltes vides, i que cap persona hagi de patir, tant si és per tenir la malaltia com per tenir un familiar o amic que la tingui.
Moltes gràcies, de tot cor.
Jo m'havia adormit, ara no recordo si al sofà o al llit de la meva mare. El que sí que recordo és que ell, al tornar de treballar, em va agafar a coll i em va portar fins el meu llit. L'última imatge que tinc d'ell és la seva cara dient-me bona nit, i fent-me un petó. En aquests moments penso en la sort que vaig tenir de poder-li dir jo també bona nit.
Em vaig despertar aquella nit, devien ser quasi les sis. Vaig sentir com la meva mare trucava a la meva àvia (la seva mare) i li explicava que el meu pare no reaccionava i que li sortia sang del nas. Després vaig sentir com la meva mare trucava a l'ambulància. També recordo quan va començar a arribar gent a casa, i quan la meva tia va venir a la meva habitació i es va estirar amb mi pensant-se que estava adormida. Jo no podia aixecar-me, no volia que sabessin que estava desperta, només m'intentava tranquil·litzar a mi mateixa dient-me que no li passaria res, que tot quedaria en un espant.
Malauradament no va ser així. Finalment, vaig decidir aixecar-me del llit, i la meva mare em va venir a buscar. Jo aleshores tenia nou anys. Com pot una mare dir-li a la seva filla que el seu pare ha mort? El que em va dir la meva mare va ser: "Maria, el papa s'ha posat molt malalt i els metges no l'han pogut ajudar". Recordo tan bé aquelles paraules... El primer que vaig fer va ser vomitar, després vaig plorar, però ben bé no estava trista, sinó que més aviat estava en estat de xoc. No ho entenia, no m'entrava al cap, no m'ho creia. Vaig demanar de veure'l, ja que sabia que l'havien portat al sofà del menjador, però la meva mare no em va deixar. Ara l'hi agreixo, perquè, per sort, l'última imatge que tinc del meu pare és la que he explicat anteriorment.
Al cap d'un temps vaig entendre que el meu pare havia mort d'un infart.
La mort d'un pare, com la de qualsevol ésser estimat, no se supera, només s'accepta. Ara, per sort, puc parlar del meu pare i somriure.
I la veritat és que m'omple el cor d'alegria veure aquesta iniciativa que fa La Marató any rere any, i espero, des del fons del meu cor, que amb els diners que recaptin es puguin salvar moltes vides, i que cap persona hagi de patir, tant si és per tenir la malaltia com per tenir un familiar o amic que la tingui.
Moltes gràcies, de tot cor.
