El cor trencat
El meu home, en Xavier, va morir fa 17 mesos per una mort sobtada i, per sort, se'n va sortir, encara que li van haver d'amputar un braç, cas estrany en
El meu home, en Xavier, va morir fa 17 mesos per una mort sobtada i, per sort, se'n va sortir, encara que li van haver d'amputar un braç, cas estrany en malalts del cor.
Encara que totes les expectatives eren negatives, al cap d'un temps, va aconseguir tornar a parlar i caminar.
Però, als 18 mesos va tenir un ictus i la falta del braç va ser una gran problema per la recuperació, ja que en Xavier, va viure tres anys amb mig cos paralitzat i l'altre braç amputat. Pràcticament no parlava, però no va perdre cap facultat cognitiva. Cantàvem cada dia. Vaig fer tot el possible perquè sempre hi hagués alegria i somriures al seu voltant.
El Dr. Antoni Curós de Germans Trias i Pujol i la Dra. Carme Adalid del CAP de Montilivi de Girona hem van ajudar perquè pogués estar en tot moment al costat d'en Xavier, per poder facilitar la seva recuperació. Fins i tots vàrem parlar amb la Conselleria de Salut per poder aportar noves maneres de treballar amb els pacients.
Quan en Xavier era a l'UCI de Malalties Coronàries jo dormia cada nit al terra del passadís, en un sac de dormir, ja que en Xavier tenia estrès posttraumàtic, a conseqüència de l'amputació i les infermeres em cridaven i jo, amb pijama i mitjons, anava a tranquil·litzar-lo.
En definitiva, una historia d'amor segons els mateixos metges: única, però sense ells no hauria estat possible.
Gràcies pel que feu.
Cristina Santocildes
Encara que totes les expectatives eren negatives, al cap d'un temps, va aconseguir tornar a parlar i caminar.
Però, als 18 mesos va tenir un ictus i la falta del braç va ser una gran problema per la recuperació, ja que en Xavier, va viure tres anys amb mig cos paralitzat i l'altre braç amputat. Pràcticament no parlava, però no va perdre cap facultat cognitiva. Cantàvem cada dia. Vaig fer tot el possible perquè sempre hi hagués alegria i somriures al seu voltant.
El Dr. Antoni Curós de Germans Trias i Pujol i la Dra. Carme Adalid del CAP de Montilivi de Girona hem van ajudar perquè pogués estar en tot moment al costat d'en Xavier, per poder facilitar la seva recuperació. Fins i tots vàrem parlar amb la Conselleria de Salut per poder aportar noves maneres de treballar amb els pacients.
Quan en Xavier era a l'UCI de Malalties Coronàries jo dormia cada nit al terra del passadís, en un sac de dormir, ja que en Xavier tenia estrès posttraumàtic, a conseqüència de l'amputació i les infermeres em cridaven i jo, amb pijama i mitjons, anava a tranquil·litzar-lo.
En definitiva, una historia d'amor segons els mateixos metges: única, però sense ells no hauria estat possible.
Gràcies pel que feu.
Cristina Santocildes
