Tunísia recorda el segon aniversari de la "primavera àrab" enmig de tensions
Fa 2 anys, la immolació d'un noi va marcar l'inici de les revoltes als països àrabs. Tunísia va ser el primer escenari d'unes protestes que van fer caure Ben Ali, Mubarak i Gaddafi. Les principals causes de la revolució, la pobresa i l'atur, encara no s'han resolt.
Irene VaquéActualitzat
Tunísia ha commemorat aquest 14 de gener enmig de tensions el segon aniversari de la revolució que va fer caure el president Ben Ali i que va suposar l'inici de l'anomenada "primavera àrab". Coincidint amb l'aniversari, sindicats i patronal han signat un pacte social a l'Assemblea Nacional Constituent, amb l'objectiu de frenar la pobresa i l'atur, principals causes de la revolució, que encara no s'han solucionat. Un 17% de la població activa no té feina i la il·lusió pels canvis han donat pas a la frustració.
L'ambient festiu de la jornada a Tunis contrasta amb les crítiques al govern de l'islamista Hamadi Jebali i els enfrontaments entre civils i policia, que han revifat els últims mesos. El president de l'Assemblea, molt criticat perquè no avança la redacció de la Constitució, ha promès que el futur text garantirà els objectius de la revolta i instaurarà un Estat democràtic.
No hi ha cap calendari fixat encara per unes eleccions que el poder confia que es puguin fer l'estiu o la tardor d'aquest any.
Un degoteig de revoltes
El detonant de la revolució tunisiana va ser la immolació d'un jove, Mohammed Bouazi, a Sidi Buzid per denunciar la repressió policial contra el poble i la misèria a què està condemnada la gent. La policia li havia clausurat la parada ambulant de fruita que regentava i la seva reacció va ser la de calar-se foc davant de l'Ajuntament, una protesta que li va causar la mort i que el va convertir en un símbol de la batejada com a "revolució del gessamí".
Arran de la revolta popular, l'aleshores president tunisià, Zine el-Abidine Ben Ali, que va dirigir durant 23 anys el país, va fugir cap a l'Aràbia Saudita. Les primeres eleccions lliures al país van ser el 23 d'octubre del 2011 i van tenir com a resultat una victòria clara dels islamistes d'Ennadha.
Ben Ali ha estat condemnat dues vegades en rebel·lia com a responsables de la mort de desenes de manifestants. No ha estat l'únic dirigent de la regió derrocat per la revolta del poble.
A Egipte, Hosni Mubarak va ser condemnat a cadena perpètua per ordenar la mort de desenes de manifestants. Tot i que la justícia ha ordenat repetir el judici, molts egipcis han pogut celebrar la imatge del seu antic president als tribunals, encara que sigui sobre una llitera per motius de salut.
La multitudinària ocupació de la plaça Tahrir, al Caire, és, sens dubte, una de les imatges de la "primavera àrab" i afegeix aquest nom a la llista de "places del poble". Mubarak va caure el febrer del 2011, malgrat que va promoure diverses reformes per evitar aquest final. El va rellevar al poder l'islamista Mohamed Mursi.
El país s'està preparant per a unes eleccions legislatives després d'haver aprovat la Constitució enmig de les denúncies de frau per part de l'oposició, que ha acampat davant de la residència oficial de Mursi.
Després de Tunísia i Egipte, el següent escenari de revoltes va ser Líbia. En aquest país nord-africà, el conflicte va ser molt més llarg i sagnant, amb el país en guerra durant vuit mesos entre partidaris del coronel Moammar al-Gaddafi i membres de la insurgència. L'ONU va aprovar una zona d'exclusió aèria sobre el país i l'OTAN va bombardejar el país diverses vegades, però el règim de Gaddafi va resistir durant mesos, període durant el qual la incertesa sobre el parador de Gaddafi va ser una constant.
Les forces lleials al dictador es van fer fortes en diversos enclavaments, com Sirte, ciutat natal de Gaddafi, on va morir l'octubre del 2011, suposadament executat a mans dels rebels que el van capturar.
Les primeres eleccions de l'era post-Gaddafi van acabar amb una victòria de la coalició laica encapçalada per l'exprimer ministre Mahmud Jibril.
Encara es vessa sang a Síria, on el president Bashar al-Assad ha reprimit amb contundència les protestes contra el seu règim. L'ONU ha xifrat en almenys 60.000 els morts en aquest conflicte des del març del 2011, quan va esclatar la revolta.
L'opositora Coalició Nacional de Síria ha rebut reconeixement internacional, però, per ara, no hi ha prevista cap intervenció militar per posar fi al conflicte -la Xina i Rússia s'hi oposen- i les missions de l'ONU han fracassat. Al-Assad s'aferra a un seient que ocupa des de l'any 2000 i que va heretar del seu pare, al poder gràcies a un cop d'estat, el 1970.
Tunísia, Egipte, Líbia i Síria són només alguns dels escenaris clau de la "primavera àrab", que també va portar revoltes a altres països, com Algèria -on Abdelaziz Bouteflika es manté al poder des del 1999-, el Iemen -on s'esperen eleccions el 2014- i fins i tot monarquies com les del Marroc, Jordània o Bahrain, que es van veure obligades a fer reformes per calmar els ànims del poble empobrit per l'encariment dels productes bàsics i la falta de democràcia.
L'ambient festiu de la jornada a Tunis contrasta amb les crítiques al govern de l'islamista Hamadi Jebali i els enfrontaments entre civils i policia, que han revifat els últims mesos. El president de l'Assemblea, molt criticat perquè no avança la redacció de la Constitució, ha promès que el futur text garantirà els objectius de la revolta i instaurarà un Estat democràtic.
No hi ha cap calendari fixat encara per unes eleccions que el poder confia que es puguin fer l'estiu o la tardor d'aquest any.
Un degoteig de revoltes
El detonant de la revolució tunisiana va ser la immolació d'un jove, Mohammed Bouazi, a Sidi Buzid per denunciar la repressió policial contra el poble i la misèria a què està condemnada la gent. La policia li havia clausurat la parada ambulant de fruita que regentava i la seva reacció va ser la de calar-se foc davant de l'Ajuntament, una protesta que li va causar la mort i que el va convertir en un símbol de la batejada com a "revolució del gessamí".
Arran de la revolta popular, l'aleshores president tunisià, Zine el-Abidine Ben Ali, que va dirigir durant 23 anys el país, va fugir cap a l'Aràbia Saudita. Les primeres eleccions lliures al país van ser el 23 d'octubre del 2011 i van tenir com a resultat una victòria clara dels islamistes d'Ennadha.
Ben Ali ha estat condemnat dues vegades en rebel·lia com a responsables de la mort de desenes de manifestants. No ha estat l'únic dirigent de la regió derrocat per la revolta del poble.
A Egipte, Hosni Mubarak va ser condemnat a cadena perpètua per ordenar la mort de desenes de manifestants. Tot i que la justícia ha ordenat repetir el judici, molts egipcis han pogut celebrar la imatge del seu antic president als tribunals, encara que sigui sobre una llitera per motius de salut.
La multitudinària ocupació de la plaça Tahrir, al Caire, és, sens dubte, una de les imatges de la "primavera àrab" i afegeix aquest nom a la llista de "places del poble". Mubarak va caure el febrer del 2011, malgrat que va promoure diverses reformes per evitar aquest final. El va rellevar al poder l'islamista Mohamed Mursi.
El país s'està preparant per a unes eleccions legislatives després d'haver aprovat la Constitució enmig de les denúncies de frau per part de l'oposició, que ha acampat davant de la residència oficial de Mursi.
Després de Tunísia i Egipte, el següent escenari de revoltes va ser Líbia. En aquest país nord-africà, el conflicte va ser molt més llarg i sagnant, amb el país en guerra durant vuit mesos entre partidaris del coronel Moammar al-Gaddafi i membres de la insurgència. L'ONU va aprovar una zona d'exclusió aèria sobre el país i l'OTAN va bombardejar el país diverses vegades, però el règim de Gaddafi va resistir durant mesos, període durant el qual la incertesa sobre el parador de Gaddafi va ser una constant.
Les forces lleials al dictador es van fer fortes en diversos enclavaments, com Sirte, ciutat natal de Gaddafi, on va morir l'octubre del 2011, suposadament executat a mans dels rebels que el van capturar.
Les primeres eleccions de l'era post-Gaddafi van acabar amb una victòria de la coalició laica encapçalada per l'exprimer ministre Mahmud Jibril.
Encara es vessa sang a Síria, on el president Bashar al-Assad ha reprimit amb contundència les protestes contra el seu règim. L'ONU ha xifrat en almenys 60.000 els morts en aquest conflicte des del març del 2011, quan va esclatar la revolta.
L'opositora Coalició Nacional de Síria ha rebut reconeixement internacional, però, per ara, no hi ha prevista cap intervenció militar per posar fi al conflicte -la Xina i Rússia s'hi oposen- i les missions de l'ONU han fracassat. Al-Assad s'aferra a un seient que ocupa des de l'any 2000 i que va heretar del seu pare, al poder gràcies a un cop d'estat, el 1970.
Tunísia, Egipte, Líbia i Síria són només alguns dels escenaris clau de la "primavera àrab", que també va portar revoltes a altres països, com Algèria -on Abdelaziz Bouteflika es manté al poder des del 1999-, el Iemen -on s'esperen eleccions el 2014- i fins i tot monarquies com les del Marroc, Jordània o Bahrain, que es van veure obligades a fer reformes per calmar els ànims del poble empobrit per l'encariment dels productes bàsics i la falta de democràcia.
