Un any de la revolta a Egipte
La revolució egípcia celebra aquest dimecres el primer aniversari. Les protestes del mes de gener passat, seguint l'estela de Tunísia, van culminar amb la caiguda del règim de Mubarak, trenta anys després de la seva arribada al poder. Un any després de l'inici de la revolta, Egipte es troba en plena transició, dominada per la Junta Militar, que va assumir el poder després de la dimissió, i l'islamisme, gran vencedor de les eleccions del 28 de novembre. Paral·lelament, la "primavera àrab" ha continuat en països com Líbia, Síria, el Iemen o Bahrain.
RedaccióActualitzat
El 25 de gener de l'any passat, milers d'egipcis van sortir al carrer a diverses ciutats del país per reclamar reformes polítiques i socials al govern de Hosni Mubarak. Desafiant la prohibició de manifestar-se, els concentrats van fer una crida contra la pobresa i la repressió i van demanar la dimissió del rais, al capdavant del país des del 1981.
Els manifestants, majoritàriament joves, seguien la inspiració de les protestes de Tunísia, la primera de les revoltes al món àrab. La llavor tunisiana, que havia derrocat Zine al-Abidine Ben Ali, va començar a brotar a Egipte. Tres dies després, més de cinquanta persones morien en el Divendres de la Ira. El règim va decretar el toc de queda i va tallar el subministrament d'Internet i telefonia mòbil. Des dels primers dies de les protestes, la plaça Tahrir es va convertir en el símbol de la revolta, afegint-se a una llarga llista de "places del poble".
Mubarak va intentar-ho gairebé tot per tal d'evitar un final com el de Ben Ali: en només tretze dies va remodelar el govern, va anunciar que no es presentaria a les següents eleccions, va mobilitzar partidaris armats perquè s'enfrontessin amb els manifestants opositors, va apartar el seu fill Gamal de la cúpula del partit governant i va delegar part dels poders al vicepresident Suleiman. Finalment, l'11 de febrer, després de divuit dies de protestes, Mubarak va dimitir i va cedir el poder a l'exèrcit.
Fora d'Egipte, però, l'adéu de Mubarak no va frenar l'onada de protestes al món àrab. Més aviat el contrari: la caiguda del dictador egipci va esperonar les revoltes a Líbia, Síria, el Iemen o Bahrain, entre altres països.
Judici al rais; victòria dels Germans Musulmans
Dos dies després de la caiguda de Mubarak, la Junta Militar egípcia va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va anunciar un període de transició cap a un poder civil. Al llarg del 2011, les mobilitzacions a la plaça Tahrir van continuar per tal de protestar contra el règim militar, a qui els joves manifestants acusaven d'aferrar-se al poder.
Alguns dels protagonistes de la revolta, com el jove informàtic Wael Ghonim o el premi Nobel de la Pau Mohammed al-Baradei, van anar diluint-se entre el poder militar i l'oposició islamista dels Germans Musulmans, vencedors en les eleccions del mes de novembre juntament amb els salafistes d'Al-Nur.
Paral·lelament, Mubarak, que el mes d'abril havia estat hospitalitzat per una crisi cardíaca, va ser jutjat. El 3 d'agost, l'exrais va acudir al judici en llitera a causa del seu mal estat de salut, i tant ell com els seus fills van declarar-se no culpables. El judici s'ha reprès aquest mes de gener, amb la petició de pena de mort per a Mubarak.
Coincidint amb el primer aniversari de la revolta, el cap de la Junta Militar, Mohammad Hussein Tantawi, ha anunciat per a aquest dimecres el final de l'estat d'emergència al país, vigent des del 1981.
Els manifestants, majoritàriament joves, seguien la inspiració de les protestes de Tunísia, la primera de les revoltes al món àrab. La llavor tunisiana, que havia derrocat Zine al-Abidine Ben Ali, va començar a brotar a Egipte. Tres dies després, més de cinquanta persones morien en el Divendres de la Ira. El règim va decretar el toc de queda i va tallar el subministrament d'Internet i telefonia mòbil. Des dels primers dies de les protestes, la plaça Tahrir es va convertir en el símbol de la revolta, afegint-se a una llarga llista de "places del poble".
Mubarak va intentar-ho gairebé tot per tal d'evitar un final com el de Ben Ali: en només tretze dies va remodelar el govern, va anunciar que no es presentaria a les següents eleccions, va mobilitzar partidaris armats perquè s'enfrontessin amb els manifestants opositors, va apartar el seu fill Gamal de la cúpula del partit governant i va delegar part dels poders al vicepresident Suleiman. Finalment, l'11 de febrer, després de divuit dies de protestes, Mubarak va dimitir i va cedir el poder a l'exèrcit.
Fora d'Egipte, però, l'adéu de Mubarak no va frenar l'onada de protestes al món àrab. Més aviat el contrari: la caiguda del dictador egipci va esperonar les revoltes a Líbia, Síria, el Iemen o Bahrain, entre altres països.
Judici al rais; victòria dels Germans Musulmans
Dos dies després de la caiguda de Mubarak, la Junta Militar egípcia va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va anunciar un període de transició cap a un poder civil. Al llarg del 2011, les mobilitzacions a la plaça Tahrir van continuar per tal de protestar contra el règim militar, a qui els joves manifestants acusaven d'aferrar-se al poder.
Alguns dels protagonistes de la revolta, com el jove informàtic Wael Ghonim o el premi Nobel de la Pau Mohammed al-Baradei, van anar diluint-se entre el poder militar i l'oposició islamista dels Germans Musulmans, vencedors en les eleccions del mes de novembre juntament amb els salafistes d'Al-Nur.
Paral·lelament, Mubarak, que el mes d'abril havia estat hospitalitzat per una crisi cardíaca, va ser jutjat. El 3 d'agost, l'exrais va acudir al judici en llitera a causa del seu mal estat de salut, i tant ell com els seus fills van declarar-se no culpables. El judici s'ha reprès aquest mes de gener, amb la petició de pena de mort per a Mubarak.
Coincidint amb el primer aniversari de la revolta, el cap de la Junta Militar, Mohammad Hussein Tantawi, ha anunciat per a aquest dimecres el final de l'estat d'emergència al país, vigent des del 1981.
